Se busca emprendedor joven y creativo

A raíz de la crisis económica y en el contexto español ha aumentado considerablemente el uso de lo que denominaré “vocabulario del emprendedor”: en este encontramos diversos conceptos: emprendedor, joven, creatividad, innovación, reinventarse, etc. Esto no significa que antes no se hablara de ellos, es evidente que existen desde mucho antes de la crisis. Pero lo que sí percibo es que a partir de ésta se habla mucho más de estos y sobre todo se hace de forma conjunta ya que hemos acabado por asociarlos.

Repito que no son conceptos que se “inventen” a partir de la crisis. Ya existían anteriormente, no partimos de cero. No obstante, ahora todos estamos mucho más familiarizados con estos, los encontramos en todos lados: periódicos, revistas especializadas y de divulgación, telenoticias, tertulias radiofónicas, magacines televisivos, toda una literatura del emprendedor, etc.

Ser emprendedor es “cool”, conlleva un prestigio, un valor socialmente atribuido. No hay duda de que es mucho mejor que estar parado pero emprender conlleva riesgo. Ser emprendedor supone aceptar ese riesgo, ser capaz de convivir con él. ¿Esto puede generar individuos más dispuestos a actuar en situaciones de incertidumbre y miedo, individuos que no se acobarden y paralicen ante lo desconocido y lo inseguro? ¡Pero cuidado! ¿Esta supuesta valentía que lleva a actuar bajo riesgo e incertidumbre es reflexionada y razonada o por el contrario responde a un deseo ingenuo de emprender? Está claro que sin un ápice de optimismo y motivación uno no dedica su tiempo y ahorros a crear y emprender. Pero como dice Emilio Duró “no hay nada peor que un tonto motivado”.

Un concepto interesante dentro del “vocabulario del emprendedor” es el de innovación. Acordaremos que innovar implica aportar algo nuevo y que este concepto está estrechamente relacionado con el de creatividad. En su día ya escribí sobre el concepto de creatividad y la manera como la entendemos actualmente [Ver La creativitat està sobrevalorada] y las conclusiones de entonces son aplicables también para éste caso. Una sociedad que fomenta la innovación es para mí mucho más deseable que una que se estanca en el conservadurismo, el problema está en la forma de entender la innovación. Hay que vigilar y replantear los términos cuando conceptos como el de innovación se convierten en fines en sí mismos. Innovar e innovar porqué tenemos los medios y la creatividad para hacerlo, aunque ello nos lleve al mismo lugar del que partimos.

Pero el concepto de innovación llega a su connotación más apasionante cuando se aplica al individuo mismo. Entonces se le llama reinventarse. Abandonar aquello a lo que me he dedicado hasta el momento para ocuparme de algo distinto. Aquel concepto de un trabajo estable, dentro de una misma empresa ascendiendo de cargo con los años y la dedicación es algo que ya ha quedado obsoleto y que incluso provoca cierto malestar y rechazo. Preferimos, o han conseguido que prefiramos, ser unos “nómadas laborales”, infieles por elección, reinventores de nosotros mismos y nuestras capacidades (es curioso observar como incluso la ciencia contribuye a esto. ¡Piensa en el concepto de plasticidad cerebral!). Además se trata de reinventarse no tan sólo cuando nuestro proyecto fracasa: el emprendedor ha llegado a identificar el fracaso con la oportunidad, oportunidad para aprender de los errores, oportunidad para mejorar, oportunidad para reinventarse; sino que también, y esto lo más interesante, se trata de reinventarse cuando todo va bien.

Sin duda el espíritu emprendedor es un recurso que hay que fomentar, y así se hace, pero no sin reflexionar la clase de individuo que éste potencia. Individuo que se convierte en funambulista del riesgo, nómada convencido que no dudará ni un instante en abandonar un proyecto, aunque funcione, para embarcarse en uno nuevo, siempre escudándose en el discurso de lo “mucho aprendido” y lo “mucho por innovar”; un innovador empedernido que se regocija en su afán por reinventarse casi provocándose esquizofrenia. Como he apuntado en otros escritos se trata de pensar críticamente para no dejarse llevar por las tendencias del momento.

Marc

La creativitat està sobrevalorada

L’altre dia, en un saló de te ben a prop de la catedral de Barcelona, parlava amb una bona amiga. En l’animada conversa vam tocar molts temes i un dels més interessants, sens dubte, va ser el de la creativitat. Aventuro ja, només començar aquest article, la conclusió a la qual vam arribar, i és que la creativitat està sobrevalorada.

Però el més interessant és que parlant sobre el tema ella em va mencionar una pregunta que havia llançat un professor a la classe quan ella cursava els seus estudis universitaris. La pregunta que aquest plantejava als  estudiants era que diguessin que podia haver dins una capsa de fusta d’una mida tipus estoig per a ploma estilogràfica, la capsa estava tancada i era la imaginació dels estudiants la que devia aventurar que hi havia dins la mateixa. 

D’aquesta manera el professor esperava trobar indicis de pensament creatiu o divergent o com se li vulgui dir, en les respostes dels alumnes. Com és d’esperar qualsevol persona normal i corrent respondria que dins la capsa podia haver-hi un bolígraf, un llapis, una ploma, etc; mentre que una persona creativa podria respondre que hi ha un fòssil de dinosaure, el relat sobre la invenció de l’exprimidor de taronja imprès amb lletra Comic Sans, o simplement que la capsa és un bloc sencer de fusta i que per tant no està buida i a dins no pot haver-hi res.

Evidentment no cal mencionar que relacionar la creativitat amb aquestes respostes em sembla una gran ximpleria. El “problema de la capsa de fusta” té un entitat comparable a aquells adverts spam que apareixen a moltes pàgines d’Internet i que prometen calcular el teu QI amb 4 preguntes estúpides ( i aventuren que segurament ets més imbècil que algun personatge famós de dubtosa capacitat intel·lectual). Però en comptes de ser un spam més a la xarxa, el “problema de la capsa de fusta” és plantejat per professors universitaris als seus alumnes. Qualsevol estudiant universitari amb un mínim de sentit comú es negaria a respondre a tal problema i fins i tot estaria totalment legitimat a denunciar aquell professor.

El “problema de la capsa de fusta” té una entitat comparable a aquells adverts spam que apareixen a moltes pàgines d’Internet i que prometen calcular el teu QI amb 4 preguntes estúpides.

Lògicament, ara hauria de proposar una definició elaborada del que és la creativitat i mencionar alguns instruments més sofisticats que “la capsa de fusta” per a atansar-s’hi. Però m’agradaria fer quelcom de més interessant i remarcar com l’afany de la racionalització i la commensurabilitat arriben fins i tot a l’àmbit de la creativitat.

Avui en dia, i en gran part gràcies a una disciplina com és la psicologia, que està generant un canvi cultural remarcable, assistim a un intent d’explicar qualsevol fenomen mitjançant la raó, i des del moment en que, gràcies a ella, trobem els mecanismes que produeixen tal fenomen, aquest mateix esdevé mesurable mitjançant instruments dissenyats per a tal propòsit.

Això va succeir amb la intel·ligència, pensem en els test d’intel·ligència elaborats per Alfred Binet, i el QI. Succeeix el mateix amb la personalitat i tests com el BIG FIVE o el 16PF. Seguint amb aquesta tendència arribem a la creativitat. Junt amb la importància que se li ha atribuït a aquesta capacitat per diferents raons en les que no entraré en aquest moment, ja des de fa uns anys, trobem que la bibliografia general i especialitzada sobre el tema ha viscut un important augment. Apropeu-vos a qualsevol biblioteca i en trobareu gran quantitat de llibres i manuals, o passegeu pels passadissos de qualsevol llibreria, sobretot si és especialitzada en psicologia i vosaltres mateixos ho veureu.

Max Weber va caracteritzar la modernitat per un procés de desencantament conseqüència d’un comportament cada cop més racional i controlat per l’ intel·lecte. L’intensa voluntat racionalista, per a explicar tot mitjançant la raó, du implícita la pèrdua del misteri i l’encant de tots aquells àmbits que anys enrere s’atribuïen a forces que escapaven d’aquest  intent humà per explicar i mesurar.

És el misteri i el seu encant del que parlem aquí, la creativitat és cada cop menys quelcom d’extraordinari, producte d’una ment privilegiada o d’un moment d’inspiració gràcies a les muses. Així esdevé quelcom que podem explicar de manera racional, i que no pertany a individus poc comuns sinó que és de tot ésser humà pel simple fet de ser-ho, i per tant es pot treballar i cultivar sistemàtica i metòdicament i, en darrer terme, també la podem mesurar.

A partir d’ara, i amb l’avenç de les neurociències, encara caldrà anar amb més de compte ja que no només podrem explicar racionalment i mesurar, la creativitat, sinó que a més podrem trobar el seu substrat en el cervell, és a dir, aquells mecanismes neuronals que generen la creativitat; aquelles substàncies que en determinats circuits caracteritzen el pensament creatiu. Evidentment cal dir que tot això no és tan simple com sembla, però a falta d’una reflexió profunda sobre aquestes noves disciplines sobren les propostes de píndoles de la creativitat o fins i tot de la felicitat.

Més enllà d’aquest últim apunt sobre les neurociències, cal recordar que una de les conseqüències més destacables de tot aquest procés de racionalització i desencantament que ha viscut la creativitat és la seva cotització a l’alça en el mercat de valors personals. Conseqüència, d’altra banda, absolutament lògica, ja que si la creativitat no és res d’extraordinari que pertany tan sols a uns pocs individus tocats per les muses sinó que és quelcom que tothom té i només cal treballar-la, es deriva que aquelles persones que, per qualsevol raó, creuen que no estan dotades per a la creativitat i que unes dècades enrere haguessin abandonat l’empresa creativa amb resignació, actualment es veuen amb cor de seguir insistint en ser creatius.

Una de les conseqüències més destacables de tot aquest procés de racionalització i desencantament que ha viscut la creativitat és la seva cotització a l’alça en el mercat de valors personals.

Sigui el que sigui el que arribi en els propers anys pel que fa al terreny de la creativitat caldria recordar que cal atribuir a totes les coses el seu just valor. I com he dit al principi quan començava aquest relat situant-me en aquella teteria de Barcelona, la conclusió a la que vam arribar amb la meva amiga és que la creativitat està sobrevalorada, i malgrat això seguim capficats en ser creatius. 

No té res de dolent no ser creatiu, com tampoc té res de dolent no resignar-se i voler ser-ho. No obstant, del que cal tenir cura és de no trobar-nos encegats degut a l’afany de ser creatius i que aquest afany que ens du a respondre a “la pregunta de la capsa de fusta” d’una manera creativa ens impedeixi adonar-nos que qualsevol resposta que donem per molt creativa que ens sembli, no deixarà de ser estúpida perquè respon a una pregunta estúpida.

Marc.