Plutarc va dir que “de vegades una broma, una anècdota, un moment
insignificant, ens pinten millor a un home il·lustre, que les més grans proeses
o les batalles més sagnants”. Aquesta sentència podem entendre que és vàlida
també per a tota una societat. Podríem dir que un fet anecdòtic pot il·lustrar
millor l’esperit d’una època que aquelles notícies que cada dia es repeteixen
en els titulars dels diaris.
En aquest cas el fet anecdòtic, alguns en dirien la broma, és el sorgiment
d’una nova professió o més ben dit una especialització de la psicologia:
WANTOLOGY (want = voler). Els professionals que s’hi dediquen són els
“wantologists” i per un mòdic preu t’ajudaran a adonar-te d’allò que realment vols
en la teva vida.
Qui es pot permetre contractar l’ajuda d’aquests professionals? La resposta
és òbvia, aquelles persones en una situació econòmica còmoda. A més no és
absurd pensar que les persones que contractin “wantologists”, normalment també
tenen un “personal trainer”, un “personal shopper”, etc.
Moltes d’aquestes professions van dirigides a construir una imatge
personal. Les persones que contracten aquests professionals volen construir una
imatge de si mateixes i així encarreguen la construcció de les diverses parts als
experts: construcció de la imatge física-corporal (personal trainer),
construcció de la imatge del vestir (personal shopper), construcció de la
imatge sobre com parlar, moure’s, riure (expert en protocol). Potser podríem
englobar-ho dins el terme “assessor d’imatge” si el pensem sota una perspectiva
prou amplia.
Així doncs, podem dir que els “wantologists” s’inclouran dins aquest
concepte, un tipus “d’assessoria breu”. Però, per aquest cas, si bé és cert que
el fet de contractar algú que t’ajudarà a adonar-te de què és el que realment
vols indica que ets una persona interessada en tu mateix no és menys cert que
també indica immaduresa.
Tradicionalment s’ha associat la maduresa amb coneixement del que un vol
aconseguir en la vida. Però, tradicionalment, en unes societats bastant més
simples que les d’ara en el sentit que els referents culturals no eren tan
diversos com en l’actualitat, la persona madura sabia el que volia perquè la
possibilitat d’elecció no era gaire àmplia. En el cas de l’home (gènere
masculí) era madur perquè sabia que volia treballar, trobar una bona dona,
casar-se, comprar una casa, comprar un bon cotxe, tenir fills (la parelleta).
El camí estava ben senyalitzat, potser massa. No era pas difícil ser madur.
Actualment, en canvi, els referents culturals són molt més heterogenis. I
diferents estils de vida ja no són minoritaris a la vegada que es tornen
legítims. L’individu contemporani es troba incapaç de trobar referències en una
cultura i això fa que la pressió de la realitat augmenti com també ho fa la
incertesa.
Tornant a Plutarc, aquesta anècdota: els “wantologists”, il·lustra la
característica principal de la nostra època: la immaduresa d’un individu
contemporani que es troba enmig d’una incertesa que augmenta a la vegada que la
societat es torna més complexa i resulta en un individu que no sap què és el
que realment vol.
No obstant, i malgrat les formes peculiars que la incertesa adopta en la
societat contemporània, els interrogants entorn de l’home i la seva relació amb
el món no són pas exclusius de la nostra època. La incertesa sobre allò què
volem sembla que acompanya l’ésser humà des de sempre. La filosofia antiga ja
es preguntava pel sentit de la vida.
La tasca que algú pot encarregar a un “wantologist” té molt a veure amb
preguntar-se pel sentit de la vida. Per saber allò que realment vull, puc
formular-me les eternes qüestions. D’ on vinc? Cap a on vaig? Per acabar en un:
què és el que realment vull en la meva vida?
Potser aquesta sigui la característica més preocupant que il·lustra
l’anècdota dels “wantologists”. I és que contractar un expert per a que
respongui aquests interrogants reflecteix una societat cada cop més afamada de
respostes i menys disposada a fer-se preguntes.
Marc
