Reflexió 3: La política, del deure a la filantropia

[Veure reflexión 2 i reflexión 1]

En els temps que corren, ens hem acostumat a depositar en la política tots els mals socials, fruits d’un règim corromput que és capaç d’accedir a la veritat absoluta, per acte seguit allunyar-se’n i exercir l’element de manipulació per tal que els seus objectius es vegin satisfets. Un dels retrets fets a la política és el de la vocació, és vocacional la política?, tot polític ha de ser-ho per tal de posar-se d’immediat al servei del poble? Per respondre a les seves pretensions, exigències i reclams? Està la democràcia fortament corrompuda pel fet de no atendre a allò que els ciutadans volen?

Cercant els inicis de la política, ens traslladem en  l’eix cronològic fins la Grècia antiga, en concret a un dels seus grans referents, i a la que pot ser la seva obra més influent, o almenys, la més “carismàtica” avui dia. En la obra de Plató, i en la seva ideologia escrita en “La República”, trobem un posicionament que ha patit males interpretacions i conclusions tendencioses al voltant de la figura del filòsof. Un dels principals errors, és el de confondre la seva obra amb el reclam del poder per part d’un aristòcrata. Si bé és cert que Plató es decantava per l’oligarquia com a règim polític, no hem de concloure que els motius fossin egoistes. Els aristòcrates representaven la classe “culta”, “llegida”, és a dir, els més intel·ligents, i perquè no dir-ho, els que tenien millor retòrica. Si aquests eren els millors, com no anaven a governar? No és cert que estem perseguint sempre l’excel·lència? Plató traça en “La República” tot el procés que ha de seguir l’individu fins arribar al poder, passant per diferents estats, etapes, proves, etc., que el faran estar en disposició de conèixer en què consisteix governar, i actuar en conseqüència.

Ara ens traslladem al mite de la caverna, on, en resum, podem extreure la necessitat que el filòsof (aquell que ha tingut accés als graus més elevats de coneixement) il·lumini aquells éssers cavernosos, alimentat per la doxa i sense capacitat de pensar més enllà de les recepcions sensibles. Aquí hi trobem un punt clau. En aquesta necessitat queda presentada la vessant de la política com a deure, malgrat la dificultat que comporta tornar de nou a la caverna un cop has pogut accedir als graus de coneixement superiors, degut a que els presoners que allà segueixen no beuen de la mateixa font de coneixement, així doncs consideren al transformat “filòsof” com un boig. La feina del filòsof és la de inspirar coneixement a la població adormida en l’opinió, que es troba submergida en un estat de ignorància del que tampoc mostren gaire interès en sortir. Així, com el mateix Plató expressarà, malgrat ser una feina feixuga, hi ha un deure social podríem dir-ne, per part dels més preparats, per formar, per extirpar aquesta conformitat en la doxa.

És ben cert que hem deixat enrere aquesta concepció, però fixem-nos també en l’exemple d’Immanuel Kant, que en la “Pedagogia”, formulava la següent sentència:

“L’home és allò que l’educació fa d’ell”[1]

De nou, ens esdevé la imatge de sotmetiment a una autoritat més elevada, ja no és el filòsof rei, ara és l’educació, que configurarà el que nosaltres podem arribar a ser. Però en tot cas no depèn de nosaltres, és un procés totalment heterònom, però que ens ajudarà en la formació tant intel·lectual, com també en la vessant ètica i moral.

Ens aquests temps de crisi, molt aprofitables per determinats sectors per treure a relluir totes les ideologies que restaven amagades, esperant el moment indicat per fer-se veure i demostrar la denigració social i els mals del capitalisme, sumat a la necessitat d’establir els ideals comunistes i fins tot anarquistes, cosa de dubtosa realització. Com diu Innerarity en una entrevista publicada a la Vanguardia:

“No ens representeu, és un eslògan profundament antipolític perquè no hi ha política sense representació”[2]

La política no és una eina filantròpica, no existeix per pura estima al gènere humà, és una eina representacional, i fins i tot, ha d’esdevenir de nou una eina formativa, que permeti la maduració, la sortida de l’individu de la minoria d’edat, minoria d’edat que per a Kant va ser superada amb la Il·lustració. Posant un exemple anacrònic, però, podríem exercir un judici per part de Plató sobre la formació dels governants actuals. Les coses canvien, i ho fan de manera bifurcada, tant cap al progrés, com cap a la involució.

Pau.

---

[1] Kant, I. Pedagogía. (2003) Madrid: Akal

[2] Innerarity, D. Veus per a un món en qüestió. 20 Maig 2011

Reflexión 2: sobre el imperativo de la "corrección política"

[Ver Reflexión 1]

Atreverte a dar tu opinión es el primer paso, necesario, para encetar un debate. Podemos pensar que en las sociedades democráticas, que protegen la libertad de expresión, dar ese paso no debe suponer un problema (más problemas plantea dar tu opinión en una sociedad dictatorial y opresiva, sobre todo si tal opinión es contraria al régimen).

Convenimos en considerar debate una conversación en la que se presentan diversas opiniones, en ocasiones antagónicas, y se discute sobre estas aportando argumentos razonados que respalden una opinión o que rebatan otra.

El uso de la palabra opinión no es casual (en un debate no suelen discutirse verdades que consideramos probadas). Pero existe un consenso que permite afirmar que la verdad es relativa. Podemos discutir si este relativismo es ontológico o más bien epistemológico, pero el resultado en la vida diaria será el mismo: la verdad depende de tantas cosas que no es posible afirmar nada de modo completamente seguro. Así el debate público consiste en la expresión de opiniones que siempre serán más verosímiles si se refuerzan con argumentos razonados y que se amparan en la libertad de expresión que las sociedades democráticas protegen.

Pero este debate público no está exento de presiones. Cada vez más cualquier persona que expresa su opinión en público, especialmente si por ser quién es o la posición que ocupa su opinión será ampliamente difundida y considerada, debe atenerse al imperativo de la “corrección política”. Bajo la perspectiva ilustrada el debate, junto al cultivo de la razón debía contribuir a cambiar los prejuicios por juicios razonados. Pero en el momento presente debemos cuestionarnos sobre la vigencia de un prejuicio, basado en la siempre loable y bienintencionada voluntad de respeto al prójimo, pero prejuicio al fin y al cabo que es la ya nombrada “corrección política”.

Robert Skidelsky nos brinda en un artículo sagazmente titulado La libertad de expresión asediada[1] una reflexión que ilustra de modo inmejorable esto de lo que vengo hablando. De acuerdo con el relativismo acerca de la verdad, Skidelsky apunta que «la presión de la “corrección política” se basa en el argumento de que la verdad es incognoscible. Las declaraciones sobre la condición humana son esencialmente cuestiones de opinión». A este argumento de carácter más epistemológico Skidelsky añade un segundo de tipo sociológico. «El imperativo sociológico que subyace a la difusión de la “corrección política” es el de que ya no vivimos en sociedades patriarcales, jerárquicas y monoculturales, que exhiben un acuerdo general, aunque irreflexivo, sobre los valores básicos». Así pues parece que se impone actualmente el igualitarismo populista que, siguiendo con Skidelsky, tiene como consecuencia «el tabú aplicado a ciertas palabras, frases y argumentos que dan a entender que ciertas personas, grupos o usos son superiores o inferiores, normales o anormales y a eso se debe también la búsqueda de formas cada vez más neutrales de etiquetar los fenómenos sociales, con lo que se priva el lenguaje de su fuerza e interés».

También Mario Vargas Llosa en su ensayo La civilización del espectáculo[2] hace mención al imperativo de la “corrección política” en un capítulo que dedica al concepto de cultura. El escritor peruano dice que «la corrección política ha terminado por convencernos de que es arrogante, dogmático, colonialista y hasta racista hablar de culturas superiores e inferiores y hasta de culturas modernas y primitivas».

Evidentemente no se trata aquí de defender posturas xenófobas, etnocestristas o de existencia de una raza superior (conocemos los episodios de exterminio, especialmente durante el siglo XX, a los que estas posturas han llevado). Pero sí creo necesario apuntar que, en mi opinión, la forma actual de entender la “corrección política” responde más a la categoría de prejuicio que a la de juicio razonado. El imperativo de la corrección política socava la reflexión crítica y sobre todo el debate político que cada vez se aleja más de la realidad social a la que cree representar.

Hace ya un tiempo que analistas políticos comentaban el ligero ascenso que registraban los partidos de extremos, especialmente aquellos de extrema derecha que se amparaban en la defensa conservadora de lo “auténtico” y lo “tradicional” en una sociedad multicultural. Podemos discutir la torpeza con la que los “cultos” y “cultivados” países occidentales han acogido el giro hacia el multiculturalismo. Pero el caso es que siempre ha ocurrido que en época de “decrecimiento” (como en esta crisis económica que vivimos) los discursos de la gente tienden a radicalizarse. Surge también la figura del chivo expiatorio, normalmente encarnada por el inmigrante, por el diferente.

En qué medida la difusión del imperativo de la “corrección política” ha contribuido a radicalizar las posturas de la gente habiendo agotado su capacidad para creerse discursos igualitaristas y neutrales por parte de la clase política dominante es una pregunta que debemos formularnos. Si en época de crisis los discursos extremistas tienden a ganar adeptos actualmente debemos cuestionarnos si el precedente político que podríamos denominar como igualitarismo populista tiene parte de culpa de los votos a un partido como es Amanecer Dorado en Grecia.

Hace falta replantear adónde nos lleva un imperativo como el de la “corrección política” y sustituir el igualitarismo populista acrítico por el debate respetuoso pero incisivo para cambiar los prejuicios por juicios razonados.

Marc


[ver Reflexió 3: la política, del deure a la filantropia]

---

[1] Skidelsky, R. La libertad de expresión asediada. [artículo en línea] Project-syndicate. 21 junio 2011. http://www.project-syndicate.org/commentary/free-speech-under-siege/spanish

[2] Vargas Llosa, M. La civilización del espectáculo. (2012) Madrid: Alfaguara

A Facebook hi ha bodes, divorcis pujats de to i casaments pel civil

X ha passat d’estar en una vida de privacitat mínima a reclamar per a tots les seves vivències

Llegint un article sobre la concepció del secret en edats antigues i la seva nova visió en l’edat moderna, me n’adono de la inutilitat i displicència envers la obscuritat, el segellament de llavis i el pou de misteris que el secret amaga. Remarcable aquesta nova concepció del secret, cosa incòmoda, qui té secrets no és pur, està contaminat per una nota remarcada en negreta en el seu historial de vida. Genera animadversió, avui que està tan de moda la “realitat digital”, el secretisme troba una nova via per fluir i adaptar-se al recipient com si es tractés d’un líquid amb el que, seguint el consell de Bruce Lee, haguéssim de fluir.

Bona mostra d’aquesta nova visió és Facebook, on hi trobem tot un seguit de situacions sentimentals, que, com un manual per a ineptes en termes de sentiments i d’amor, ens permetrà classificar la situació en la que ens trobem ara mateix, similar al comú mapa amb la creu i la fletxa que ens indica la nostra posició. Obres el vano de possibilitats sentimentals, i elegeixes la que més t’escau. Kant avisava en la seva Pedagogia que com més instruments tenim en el nostre poder, més es destrueix la nostra habilitat natural. En aquest punt, sembla comprensible que necessitem instruccions per definir la nostra situació sentimental.

Facebook et permet establir un neocompromís matrimonial, on, excloses cerimònies, banquets, anells i benediccions, el compromís es consolida a partir d’una publicació, on amics i saludats (o no) assisteixen com a testimonis inconscients i passius de la forja d’un nou matrimoni. Mai havia estat tan a prop de nosaltres la possibilitat de tafanejar, amb tan sols un clic! D’això se’n pot dir estalviar saliva. Ara és on reclamo la segona part, en el divorci, jo també hi vull estar present. Vull saber draps bruts, enganys, promeses no complertes, tot un mix de sentiments/circumstàncies que porten al trencament d’una parella, ja no via documentació, sinó novament via publicació (notis el gran abast de les publicacions i les situacions sentimentals facebookianas, mai separar-se havia estat tan fàcil i tan proper al casament), que ens faran assistir a tot un procés de (des)intimitat, perquè ens capbussem al llit matrimonial com nens petits esporuguits de nit, que reclamen per a ells un lloc ben calent al llit dels progenitors.

D’ara en endavant, m’agradaria disposar d’una nova aplicació al facebook. La casa d’apostes, on podrem vaticinar quines parelles perduraran, durant quant de temps, i quines diran adéu en rigorós directe. Evidentment, tals previsions haurien de ser vistes per les víctimes d’aquests vaticinis, però sense possibilitat també de jugar-hi, que seria jugar amb cert avantatge. Tot això respon a la maniobra d’evasió del secret, no volem secrets, volem airejar els fets ja no als quatre vents, sinó a les connexions d’internet, per estar assabentats del minut a minut. Sempre s’ha dit que la veritat acaba sortint a la llum (cita molt ambigua per la menció de la veritat, que en escrits passats ja vaig decidir-me per la seva  relativitat), doncs si és així, escampem-la nosaltres, que la gent pugui senyalar-nos dintre d’un temps i comentar amb els companys:

- Mira, a aquest noi el va deixar la seva parella, suposadament per amagar-li coses, per tenir secrets, i no explicar-li totes les intimitats.

- Normal que el deixi, que és això de tenir secrets!

Pau.

Fringe: jugando a ser Dios.

«Si somos capaces de ser dioses entonces es nuestro destino serlo»: William Bell

Los mitos modernos ya no conciben la furia o el castigo de los dioses (o el Dios), el fruto prohibido, el fuego de la vida o el laberinto del minotauro. Los mitos modernos contienen multiversos, fenómenos paranormales, sustancias psicoactivas y nombres como el de JJ Abrams.

La enseñanza, sin embargo, se nos asemeja la misma que en los mitos antiguos. Tal enseñanza es el precio a pagar por la osadía, por el ímpetu inquebrantable de la especie humana de superarse a sí misma y a su creador. Nada es gratuito, y el precio a pagar puede ir desde el abrasamiento solar hasta la destrucción de universos.

El hombre contemporáneo vive cegado por la ilusión de un progreso que viene avalado por el saber científico. La ciencia apoyada en la fe tecnocrática y “subsistema ideológico de la razón calculadora”[1], se dirige a contrarrestar los miedos inherentes a la existencia humana. Pero cabe preguntarse si la ciencia actual no estará creando nuevos miedos más apocalípticos que los anteriores (desastre nuclear). Esto lo evidencia Fringe en la destrucción de los dos universos cuando Walter, gracias a la tecnociencia, abre un agujero entre estos para salvar a su hijo Peter de una muerte segura.

El mito del progreso ha presentado heterogeneidad en su legitimación. El filósofo alemán Immanuel Kant nos hablaba del progreso como el avance hacia lo constitutivo del hombre, abogando así por el desarrollo hasta la saciedad de la ambición de alejarse de un estado sombrío, animal y salvaje propio del hombre primitivo. Rousseau, ilustrado francés, reclamaba sin embargo para el hombre su regreso al más libertino estado original, trazando un paisaje “Edenístico”, único estado válido para el filósofo francés. El mito del progreso y sus insalvables consecuencias negativas se plasma en la doctrina Rousseauniana al asemejar “el progreso con una caída”[2], con una degradación y decadencia de la especie humana, encontrando su punto álgido y su reflejo en el comienzo del fin en el cruce de universos realizado por Walter Bishop.

Tal vez Fringe nos ofrece una visión extrema para volver a encontrar la enseñanza antiquísima y que hoy en día nos es recordada des de los ámbitos humanísticos; a saber: que la fe ciega en un progreso basado únicamente en las aportaciones de la ciencia y la tecnología olvidando el cultivo de las humanidades sólo es capaz de guiarnos hacia una espiral de soberbia que termina en la ilusión de omnipotencia, en tiempos pretéritos atribuida únicamente a Dios, y que acaba en la destrucción por parte del hombre de todo aquello que constituyó su esencia más natural.

El egoísmo mezclado por un interés de supremacía del género humano hará plasmar en la figura de William Bell al nuevo Dios moderno, un Dios que, consciente de la incesante actividad del ser humano para autodestruirse, promoverá la creación de un nuevo Universo, respondiendo también a esa necesidad imperiosa de reconocimiento, pero un Universo sin género humano. En el inicio del capítulo nos llega la imagen de ese universo, donde domina la belleza y la paz en un estado primigenio de vida, donde los animales supervivientes de Noe’s Arca (en términos postmodernos), pueden reposar sin ningún atisbo de destrucción. Puede que esta imagen refleje ese estado originario por el que Rousseau clamaba, pero lo que queda patente es que la inclusión humana en ese cosmos idílico junto con su banalidad y sus ansias de destacar, causaría un estrago que necesitaría otra destrucción  divina en pro de la paz perpetua.

Pau i Marc.

---

[1] Mongardini, C. (2007) Miedo y sociedad. Alianza

[2] Rousseau, JJ. (1980) Discurso sobre el origen de la desigualdad entre los hombres. Alianza

L'anècdota dels "wantologists"

Plutarc va dir que “de vegades una broma, una anècdota, un moment insignificant, ens pinten millor a un home il·lustre, que les més grans proeses o les batalles més sagnants”. Aquesta sentència podem entendre que és vàlida també per a tota una societat. Podríem dir que un fet anecdòtic pot il·lustrar millor l’esperit d’una època que aquelles notícies que cada dia es repeteixen en els titulars dels diaris.

En aquest cas el fet anecdòtic, alguns en dirien la broma, és el sorgiment d’una nova professió o més ben dit una especialització de la psicologia: WANTOLOGY (want = voler). Els professionals que s’hi dediquen són els “wantologists” i per un mòdic preu t’ajudaran a adonar-te d’allò que realment vols en la teva vida.

Qui es pot permetre contractar l’ajuda d’aquests professionals? La resposta és òbvia, aquelles persones en una situació econòmica còmoda. A més no és absurd pensar que les persones que contractin “wantologists”, normalment també tenen un “personal trainer”, un “personal shopper”, etc.

Moltes d’aquestes professions van dirigides a construir una imatge personal. Les persones que contracten aquests professionals volen construir una imatge de si mateixes i així encarreguen la construcció de les diverses parts als experts: construcció de la imatge física-corporal (personal trainer), construcció de la imatge del vestir (personal shopper), construcció de la imatge sobre com parlar, moure’s, riure (expert en protocol). Potser podríem englobar-ho dins el terme “assessor d’imatge” si el pensem sota una perspectiva prou amplia.

Així doncs, podem dir que els “wantologists” s’inclouran dins aquest concepte, un tipus “d’assessoria breu”. Però, per aquest cas, si bé és cert que el fet de contractar algú que t’ajudarà a adonar-te de què és el que realment vols indica que ets una persona interessada en tu mateix no és menys cert que també indica immaduresa.

Tradicionalment s’ha associat la maduresa amb coneixement del que un vol aconseguir en la vida. Però, tradicionalment, en unes societats bastant més simples que les d’ara en el sentit que els referents culturals no eren tan diversos com en l’actualitat, la persona madura sabia el que volia perquè la possibilitat d’elecció no era gaire àmplia. En el cas de l’home (gènere masculí) era madur perquè sabia que volia treballar, trobar una bona dona, casar-se, comprar una casa, comprar un bon cotxe, tenir fills (la parelleta). El camí estava ben senyalitzat, potser massa. No era pas difícil ser madur.

Actualment, en canvi, els referents culturals són molt més heterogenis. I diferents estils de vida ja no són minoritaris a la vegada que es tornen legítims. L’individu contemporani es troba incapaç de trobar referències  en una cultura i això fa que la pressió de la realitat augmenti com també ho fa la incertesa.

Tornant a Plutarc, aquesta anècdota: els “wantologists”, il·lustra la característica principal de la nostra època: la immaduresa d’un individu contemporani que es troba enmig d’una incertesa que augmenta a la vegada que la societat es torna més complexa i resulta en un individu que no sap què és el que realment vol.

No obstant, i malgrat les formes peculiars que la incertesa adopta en la societat contemporània, els interrogants entorn de l’home i la seva relació amb el món no són pas exclusius de la nostra època. La incertesa sobre allò què volem sembla que acompanya l’ésser humà des de sempre. La filosofia antiga ja es preguntava pel sentit de la vida.

La tasca que algú pot encarregar a un “wantologist” té molt a veure amb preguntar-se pel sentit de la vida. Per saber allò que realment vull, puc formular-me les eternes qüestions. D’ on vinc? Cap a on vaig? Per acabar en un: què és el que realment vull en la meva vida?

Potser aquesta sigui la característica més preocupant que il·lustra l’anècdota dels “wantologists”. I és que contractar un expert per a que respongui aquests interrogants reflecteix una societat cada cop més afamada de respostes i menys disposada a fer-se preguntes.

Marc

La veritat de la realitat

Atenció: la següent reflexió mostra la veritable realitat, exempta de creences i refutant qualsevol pretensió d’objectivitat aliena.

Escrit realitzat sota els efectes de la medicina moksha.

“    -   Gracias a la medicina moksha, incluye una verdadera experiencia de lo auténtico

-          ¿Lo auténtico?- Will meneó la cabeza-. ¿Existe eso? Ojalá pudiese creerlo ”

On és la realitat? Puc sortir de mi per tocar-la i sentir-la? Que hi ha fora de les nostres sensacions? Una discussió llargament recorrent en la història de la filosofia, que, com és característica en ella, no ha deixat mai cap resposta concloent. Em declaro molt Humeà, recalcant la impossibilitat del descobriment d’un món extern més allà de les nostres impressions. Al pensar en aquest escrit, havia perdut de vista el noümen kantià, em decanto per el fenomen. Kant, nomenarà fenomen a la percepció que nosaltres en tenim de les coses. El noümen, el que hi ha darrere, el que la cosa “és”, independentment de qualsevol representació.

També vull decantar-me per cert constructivisme social, aquell que diposita en nosaltres el fonament de la realitat. La realitat no deixa de ser el que nosaltres construïm. Pot algú morir de càncer abans que fos descobert? Pot haver-hi un bon llibre, que mai no sigui llegit per ningú? Segueixo sent tendenciós a l’hora d’exposar aquestes idees, perquè precisament em decanto per elles, però em sembla interessant remarcar les visions que representen la realitat com un caràcter social.

Vols descobrir la realitat? Doncs segons la novel·la La isla, d’Aldous Huxley, la medicina moksha serà un bon antídot per a la conquesta, ens alliberarà de les lligadures corpòries i de les percepcions sensibles, elevant-los fins la més meravellosa de les realitats. Val a dir que la concepció del cos com una presó (soma sema dels òrfics), ja ha estat una posició adoptada en molts moments de la filosofia, fins i tot en la figura de Plató s’erigia aquesta visió del cos. Noto dins meu l’ànima volent ser alliberada, el meu cos li para els peus, no volis cap a la veritat més absoluta, cap a la realitat pura, jo et vull aquí!

L’home com a mesura de totes les coses

Darrere el debat de la realitat última, s’hi troba la confrontació entre la existència o no d’una veritat indiscutible. Aquí també hi ha molt a dir. Feuerbach subratllava l’home com a mesura de totes les coses. La veritat no és més que un consens social, no ho sabies? Dons nou de cada deu dentistes ho afirmen. Quantes dosis de veritat, per exemple, en les tertúlies futbolístiques! Els àrbitres ajuden al Barça, el Barça fa un futbol diví... Perquè decantar-se per una? Per a un madridista serà veritat la primera, per a un fan del Barça ho serà la segona. Hauríem de recórrer als dentistes de nou per veure que recomanen nou de cada deu, així podríem acceptar-ne només una com a veritat absoluta.

Quina és la meva concepció de la veritable realitat? Que cadascú en té la seva. Una manera molt covard de evitar la dualitat entre realitat/constructe, d’acord. Kant parlava de noümen, Husserl, del discurs assimilat entre la fenomenologia i la ontologia. No ho veus Kant, es tracta d’estudiar la cosa tal com ens apareix, no de suposar-hi una essència subreptícia. I si Kant tingués raó? Perquè no hauria de tenir-la, és la seva veritat, i fins i tot aquest dentista que sempre està en desacord amb els nou restants en té una.

Pau. 

Conferencia Marino Pérez – “La psicología frente al cerebrocentrismo y el DSM-5”

El pasado 3 de mayo y con ocasión de presentar su libro El mito del cerebro creador (2011), dio una conferencia en la Facultad de Psicología de la Universidad de Barcelona el doctor en Psicología Marino Pérez. Con el título «La Psicología frente al “cerebrocentrismo” y el DSM-5». Pérez presentó el panorama que afronta en la actualidad la psicología. Por un lado una nueva disciplina científica llamada neurociencia y que contagia ese prefijo neuro- a todos los campos que conocemos, neuroeconomía, neuropolítica, neuroética, neuroestética, etc. Y por otro la inminente y discutida renovada versión del Manual Diagnóstico y Estadístico de  los Trastornos Mentales, la Biblia de todo psicólogo.

Asistimos actualmente a la emergencia de la neurociencia y lo que Pérez denomina “cerebrocentrismo” se ha convertido en una moda: la tendencia a explicar los fenómenos de la conducta humana como producto de la actividad cerebral. El profesor advirtió sobre la peligrosidad de un reduccionismo neurocientífico, pues más allá de debates metodológicos, epistemológicos, etc., la producción de la neurociencia está encontrando un mercado de divulgación que la acoge con los brazos abiertos. En palabras de Marino Pérez, la divulgación neurocientífica se ha convertido ya en todo un género literario y las obras que produce pueden clasificarse en dos categorías de acuerdo a la forma de entender el propio cerebro. Por un lado se puede concebir el cerebro como sujeto creador: Y el cerebro creó al hombre (2010); ¿Qué nos hace humanos? (2010); La búsqueda científica del alma (2003). Mientras que por el otro lado está la concepción del cerebro como objeto: Entrena tu mente, cambia tu cerebro (2008); ¿Qué hacer con nuestro cerebro? (2007).

También denunció la complicidad de las humanidades en la coronación de la neurociencia como ciencia reina. Complicidad que es debida más a su complejo de inferioridad que a su pasividad. Complejo que empuja a las disciplinas más humanísticas hacia una voluntad cientificista y las hace sonreír ante una ciencia que promete retornarlas a primera página, como dice Pérez en su libro ya citado: «todo lo que lleva neuro + algo, vende y, así, todo lo que se sabía hay que revenderlo neuroempaquetado».

Por lo que respecta al DSM-5 además de todas las discusiones que se crearon alrededor de este, una de las aportaciones más interesantes de Pérez fue la definición de una dimensión transdiagnóstica que conviene en llamar “hiperreflexividad” y a la que definió como una excesiva autoconciencia y experiencia de uno mismo que es común a todos los trastornos psicológicos y que puede llegar a convertir en patológico un problema normal de la vida. La crítica que se deduce de este concepto recorre la disciplina psicológica desde hace tiempo y se cuestiona si la psicología no estará fomentando los mismos problemas que promete curar, por ejemplo ¿en qué medida un concepto como introspección fomenta la excesiva conciencia de sí mismo?

Voces como las de Marino Pérez suponen una perspectiva crítica necesaria para toda ciencia o disciplina y casos como el que presentó no hacen más que poner de manifiesto la necesidad de un pensamiento crítico basado en la historia y la necesaria recuperación de unas, hoy en día, desahuciadas humanidades. Comienza a ser evidente que es menester reconocer la importancia de una Psicología Histórica y de aquellos grupos que trabajan en pos de una Psicología Crítica.

• Pérez Álvarez, M. (2011) El mito del cerebro creador. Cuerpo, conducta y cultura. Alianza Editorial.
•  Pérez Álvarez, M. (2012) Las raíces de la psicopatología moderna. La melancolía moderna. Pirámide.

Marc