Reflexión 1

Estando de Erasmus en la Université de Liège, en clase de francés el profesor propuso un debate acerca de distintos temas, uno de ellos la adopción por parte de parejas homosexuales, y los alumnos debíamos posicionarnos a favor o en contra y dar argumentos que respaldaran nuestra postura.

Algunos se posicionaron en contra y otros los hicieron a favor, hasta aquí todo normal. En el momento de presentar las razones de la postura escogida aquellos alumnos que estaban en contra presentaron variados argumentos y todos ellos bastante sensatos, algunos hablaban sobre la influencia que los padres tienen en la educación y posiblemente en la orientación sexual de sus hijos, otros aludían al célebre complejo de Edipo de Freud, alguien comentaba el cambio a nivel socioeducativo que eso conllevaría difuminando los marcos de referencia en educación. Todos ellos, sin manifestarse ideológicamente en contra de la adopción por parte de parejas del mismo sexo, sí pedían un debate y una reflexión más amplia acerca del tema, por lo tanto eran un público fácilmente susceptible de cambiar de opinión si los argumentos de quienes estaban a favor eran lo suficientemente convincentes, cosa que ya anticipo no fue así.


Los argumentos de estos segundos (los que se posicionaron a favor) se podrían reunir bajo la premisa de “no discriminación”, y en ningún caso consiguieron hacer cambiar de opinión, ni aunque fuera ligeramente a los primeros que, recordemos, no estaban rotundamente en contra de la adopción por parte de parejas homosexuales tan sólo demandaban un debate más profundo antes de tomar esa decisión.

Esta anécdota me hizo reflexionar sobre cómo argumentos de lo más pueriles se convierten en legítimos porque respaldan una postura considerada buena moralmente. Recuerdo como me impactó una frase que Tomás Pollán, filósofo y antropólogo, pronunció en el programa de la 2 “Pienso, luego existo” dedicado al también filósofo Javier Sádaba; Pollán cuenta que en conversaciones con este último ambos coincidían en la opinión que: «la democracia, por ejemplo, es una forma de organización política no es una virtud moral. Hoy en día si alguien dice que no es demócrata ya puede a continuación hacer las consideraciones más sensatas que no se le hace caso, en cambio uno dice que es demócrata (es decir, es bueno) que ya puede decir las mayores estupideces y tonterías que se le escucha con mucha atención». La frase me impactó por su sencillez y a la vez por la profunda verdad que emana de la misma.

Cabe decir que uno de los mayores logros de posturas como: progresista, demócrata, tolerante, ecologista, antitaurino, etc, es haber conseguido que se las perciba como las posturas moralmente deseables en una sociedad cada vez menos predispuesta al debate crítico.

Es curioso el modo en que ciertas actitudes se convierten, por un extraño proceso que las tiñe de una valoración moral del todo absurda, en las actitudes deseadas y deseables por nuestra sociedad y por lo tanto aplaudidas y premiadas con la atención y consideración de quienes escuchan a aquellos que se definen bajo los términos de tales actitudes.

Cabe decir que uno de los mayores logros de posturas como: progresista, demócrata, tolerante, ecologista, antitaurino, etc, es haber conseguido que se las perciba como las posturas moralmente deseables en una sociedad cada vez menos predispuesta al debate crítico. Podemos estar de acuerdo o no con tales posturas (quizás incluso podríamos aceptar que algunas de ellas son legítimas por la misma causa que defienden) pero ello no conlleva la aceptación ciega de aquello que proponen, y menos aún el menosprecio de argumentos adscritos a posturas contrarias.

Marc.


[Ver Reflexión 2: sobre el imperativo de la "corrección política"]

La informació desinformada

Enquestes, estadístiques, tests... Dia rere dia ens veiem sotmesos a la pressió de la informació, que amb l’assentament de les noves tecnologies ha trobat un mètode més ràpid de propagació. Només ens cal teclejar sobre el que volem saber per tenir en la nostra pantalla més informació de la que demanàvem.

És un dels impactes de les noves tecnologies, sempre amb parts positives i parts més problemàtiques. Aquest tema se’m va ocórrer després de buscar per Internet diferents teories sobre la filosofia present en la sèrie de televisió LOST (un hobbie que no deixa de perseguir-me). Entre les diferents informacions que vaig anar trobant, n’hi havia de informacions mal revisades, com la que afirmava que Jean Jacques Rousseau era l’inventor de la fórmula “Homo homini lupus”, la sentència més famosa del filòsof anglès Thomas Hobbes. Aquesta informació no em va semblar tan greu com la que posteriorment vaig trobar, que en resum venia a dir que John Locke fou deixeble de Jeremy Bentham, quan de fet, John Locke va morir abans que Bentham arribés a la vida.

Aquests dos exemples poden semblar una pedanteria d’un freak amb molt temps lliure, i de fet ho són, però no podem negar la gran massa d’informació desinformada que ens arriba segon a segon, és un dels problemes de la postmodernitat i les noves tecnologies. Avui tothom pot dir el que vulgui, perquè si s’equivoca, tan li fa, no ens hem de refiar de tot el que es publica a Internet, això ja ho sabem, però, ens podem refiar de tota la informació filtrada per la premsa, els mitjans de comunicació i les demés vies de transferència? En el llibre “La democracia del conocimiento”  Innerarity ens proporciona coneixement (que no informació) sobre aquest tema. Remarco la distinció entre coneixement i informació, ja que, com molt bé ens expressa el mateix Innerarity, la informació no serveix per a res si no ens aporta coneixement, una informació en que no hi hagi coneixement, es quedaria en una simple dada. És això el que rebem contínuament, tones i tones de dades que canvien de nom per convertir-se en fiables, però que en el fons no són més certes que dir que la Sagrada Família es troba a Santiago de Compostela.

En resum, en aquests temps postmoderns, és més que mai necessària la capacitat de discernir, de seleccionar, de triar entre l’immens mar de coneixement potencial que ens arriba. Aquesta selecció podrà evitar-nos el mal tràngol de donar com a bones informacions enganyoses que poden arribar des de dalt per tal de interferir en nosaltres, o ja ningú recorda les mítiques desacceleració o la Champions en la que Espanya participava en el terreny de l’economia? Zanco Panco ja li va explicar molt bé a l’Alicia, al dir-li que el que conta no és el que les coses signifiquin, sinó qui té el poder. Comencem a preocupar-nos per conèixer i deixem les informacions per les tertúlies “roses”,  que sempre ens poden fer passar una estona divertida.

Pau.

La creativitat està sobrevalorada

L’altre dia, en un saló de te ben a prop de la catedral de Barcelona, parlava amb una bona amiga. En l’animada conversa vam tocar molts temes i un dels més interessants, sens dubte, va ser el de la creativitat. Aventuro ja, només començar aquest article, la conclusió a la qual vam arribar, i és que la creativitat està sobrevalorada.

Però el més interessant és que parlant sobre el tema ella em va mencionar una pregunta que havia llançat un professor a la classe quan ella cursava els seus estudis universitaris. La pregunta que aquest plantejava als  estudiants era que diguessin que podia haver dins una capsa de fusta d’una mida tipus estoig per a ploma estilogràfica, la capsa estava tancada i era la imaginació dels estudiants la que devia aventurar que hi havia dins la mateixa. 

D’aquesta manera el professor esperava trobar indicis de pensament creatiu o divergent o com se li vulgui dir, en les respostes dels alumnes. Com és d’esperar qualsevol persona normal i corrent respondria que dins la capsa podia haver-hi un bolígraf, un llapis, una ploma, etc; mentre que una persona creativa podria respondre que hi ha un fòssil de dinosaure, el relat sobre la invenció de l’exprimidor de taronja imprès amb lletra Comic Sans, o simplement que la capsa és un bloc sencer de fusta i que per tant no està buida i a dins no pot haver-hi res.

Evidentment no cal mencionar que relacionar la creativitat amb aquestes respostes em sembla una gran ximpleria. El “problema de la capsa de fusta” té un entitat comparable a aquells adverts spam que apareixen a moltes pàgines d’Internet i que prometen calcular el teu QI amb 4 preguntes estúpides ( i aventuren que segurament ets més imbècil que algun personatge famós de dubtosa capacitat intel·lectual). Però en comptes de ser un spam més a la xarxa, el “problema de la capsa de fusta” és plantejat per professors universitaris als seus alumnes. Qualsevol estudiant universitari amb un mínim de sentit comú es negaria a respondre a tal problema i fins i tot estaria totalment legitimat a denunciar aquell professor.

El “problema de la capsa de fusta” té una entitat comparable a aquells adverts spam que apareixen a moltes pàgines d’Internet i que prometen calcular el teu QI amb 4 preguntes estúpides.

Lògicament, ara hauria de proposar una definició elaborada del que és la creativitat i mencionar alguns instruments més sofisticats que “la capsa de fusta” per a atansar-s’hi. Però m’agradaria fer quelcom de més interessant i remarcar com l’afany de la racionalització i la commensurabilitat arriben fins i tot a l’àmbit de la creativitat.

Avui en dia, i en gran part gràcies a una disciplina com és la psicologia, que està generant un canvi cultural remarcable, assistim a un intent d’explicar qualsevol fenomen mitjançant la raó, i des del moment en que, gràcies a ella, trobem els mecanismes que produeixen tal fenomen, aquest mateix esdevé mesurable mitjançant instruments dissenyats per a tal propòsit.

Això va succeir amb la intel·ligència, pensem en els test d’intel·ligència elaborats per Alfred Binet, i el QI. Succeeix el mateix amb la personalitat i tests com el BIG FIVE o el 16PF. Seguint amb aquesta tendència arribem a la creativitat. Junt amb la importància que se li ha atribuït a aquesta capacitat per diferents raons en les que no entraré en aquest moment, ja des de fa uns anys, trobem que la bibliografia general i especialitzada sobre el tema ha viscut un important augment. Apropeu-vos a qualsevol biblioteca i en trobareu gran quantitat de llibres i manuals, o passegeu pels passadissos de qualsevol llibreria, sobretot si és especialitzada en psicologia i vosaltres mateixos ho veureu.

Max Weber va caracteritzar la modernitat per un procés de desencantament conseqüència d’un comportament cada cop més racional i controlat per l’ intel·lecte. L’intensa voluntat racionalista, per a explicar tot mitjançant la raó, du implícita la pèrdua del misteri i l’encant de tots aquells àmbits que anys enrere s’atribuïen a forces que escapaven d’aquest  intent humà per explicar i mesurar.

És el misteri i el seu encant del que parlem aquí, la creativitat és cada cop menys quelcom d’extraordinari, producte d’una ment privilegiada o d’un moment d’inspiració gràcies a les muses. Així esdevé quelcom que podem explicar de manera racional, i que no pertany a individus poc comuns sinó que és de tot ésser humà pel simple fet de ser-ho, i per tant es pot treballar i cultivar sistemàtica i metòdicament i, en darrer terme, també la podem mesurar.

A partir d’ara, i amb l’avenç de les neurociències, encara caldrà anar amb més de compte ja que no només podrem explicar racionalment i mesurar, la creativitat, sinó que a més podrem trobar el seu substrat en el cervell, és a dir, aquells mecanismes neuronals que generen la creativitat; aquelles substàncies que en determinats circuits caracteritzen el pensament creatiu. Evidentment cal dir que tot això no és tan simple com sembla, però a falta d’una reflexió profunda sobre aquestes noves disciplines sobren les propostes de píndoles de la creativitat o fins i tot de la felicitat.

Més enllà d’aquest últim apunt sobre les neurociències, cal recordar que una de les conseqüències més destacables de tot aquest procés de racionalització i desencantament que ha viscut la creativitat és la seva cotització a l’alça en el mercat de valors personals. Conseqüència, d’altra banda, absolutament lògica, ja que si la creativitat no és res d’extraordinari que pertany tan sols a uns pocs individus tocats per les muses sinó que és quelcom que tothom té i només cal treballar-la, es deriva que aquelles persones que, per qualsevol raó, creuen que no estan dotades per a la creativitat i que unes dècades enrere haguessin abandonat l’empresa creativa amb resignació, actualment es veuen amb cor de seguir insistint en ser creatius.

Una de les conseqüències més destacables de tot aquest procés de racionalització i desencantament que ha viscut la creativitat és la seva cotització a l’alça en el mercat de valors personals.

Sigui el que sigui el que arribi en els propers anys pel que fa al terreny de la creativitat caldria recordar que cal atribuir a totes les coses el seu just valor. I com he dit al principi quan començava aquest relat situant-me en aquella teteria de Barcelona, la conclusió a la que vam arribar amb la meva amiga és que la creativitat està sobrevalorada, i malgrat això seguim capficats en ser creatius. 

No té res de dolent no ser creatiu, com tampoc té res de dolent no resignar-se i voler ser-ho. No obstant, del que cal tenir cura és de no trobar-nos encegats degut a l’afany de ser creatius i que aquest afany que ens du a respondre a “la pregunta de la capsa de fusta” d’una manera creativa ens impedeixi adonar-nos que qualsevol resposta que donem per molt creativa que ens sembli, no deixarà de ser estúpida perquè respon a una pregunta estúpida.

Marc.