Reflexió 3: La política, del deure a la filantropia

[Veure reflexión 2 i reflexión 1]

En els temps que corren, ens hem acostumat a depositar en la política tots els mals socials, fruits d’un règim corromput que és capaç d’accedir a la veritat absoluta, per acte seguit allunyar-se’n i exercir l’element de manipulació per tal que els seus objectius es vegin satisfets. Un dels retrets fets a la política és el de la vocació, és vocacional la política?, tot polític ha de ser-ho per tal de posar-se d’immediat al servei del poble? Per respondre a les seves pretensions, exigències i reclams? Està la democràcia fortament corrompuda pel fet de no atendre a allò que els ciutadans volen?

Cercant els inicis de la política, ens traslladem en  l’eix cronològic fins la Grècia antiga, en concret a un dels seus grans referents, i a la que pot ser la seva obra més influent, o almenys, la més “carismàtica” avui dia. En la obra de Plató, i en la seva ideologia escrita en “La República”, trobem un posicionament que ha patit males interpretacions i conclusions tendencioses al voltant de la figura del filòsof. Un dels principals errors, és el de confondre la seva obra amb el reclam del poder per part d’un aristòcrata. Si bé és cert que Plató es decantava per l’oligarquia com a règim polític, no hem de concloure que els motius fossin egoistes. Els aristòcrates representaven la classe “culta”, “llegida”, és a dir, els més intel·ligents, i perquè no dir-ho, els que tenien millor retòrica. Si aquests eren els millors, com no anaven a governar? No és cert que estem perseguint sempre l’excel·lència? Plató traça en “La República” tot el procés que ha de seguir l’individu fins arribar al poder, passant per diferents estats, etapes, proves, etc., que el faran estar en disposició de conèixer en què consisteix governar, i actuar en conseqüència.

Ara ens traslladem al mite de la caverna, on, en resum, podem extreure la necessitat que el filòsof (aquell que ha tingut accés als graus més elevats de coneixement) il·lumini aquells éssers cavernosos, alimentat per la doxa i sense capacitat de pensar més enllà de les recepcions sensibles. Aquí hi trobem un punt clau. En aquesta necessitat queda presentada la vessant de la política com a deure, malgrat la dificultat que comporta tornar de nou a la caverna un cop has pogut accedir als graus de coneixement superiors, degut a que els presoners que allà segueixen no beuen de la mateixa font de coneixement, així doncs consideren al transformat “filòsof” com un boig. La feina del filòsof és la de inspirar coneixement a la població adormida en l’opinió, que es troba submergida en un estat de ignorància del que tampoc mostren gaire interès en sortir. Així, com el mateix Plató expressarà, malgrat ser una feina feixuga, hi ha un deure social podríem dir-ne, per part dels més preparats, per formar, per extirpar aquesta conformitat en la doxa.

És ben cert que hem deixat enrere aquesta concepció, però fixem-nos també en l’exemple d’Immanuel Kant, que en la “Pedagogia”, formulava la següent sentència:

“L’home és allò que l’educació fa d’ell”[1]

De nou, ens esdevé la imatge de sotmetiment a una autoritat més elevada, ja no és el filòsof rei, ara és l’educació, que configurarà el que nosaltres podem arribar a ser. Però en tot cas no depèn de nosaltres, és un procés totalment heterònom, però que ens ajudarà en la formació tant intel·lectual, com també en la vessant ètica i moral.

Ens aquests temps de crisi, molt aprofitables per determinats sectors per treure a relluir totes les ideologies que restaven amagades, esperant el moment indicat per fer-se veure i demostrar la denigració social i els mals del capitalisme, sumat a la necessitat d’establir els ideals comunistes i fins tot anarquistes, cosa de dubtosa realització. Com diu Innerarity en una entrevista publicada a la Vanguardia:

“No ens representeu, és un eslògan profundament antipolític perquè no hi ha política sense representació”[2]

La política no és una eina filantròpica, no existeix per pura estima al gènere humà, és una eina representacional, i fins i tot, ha d’esdevenir de nou una eina formativa, que permeti la maduració, la sortida de l’individu de la minoria d’edat, minoria d’edat que per a Kant va ser superada amb la Il·lustració. Posant un exemple anacrònic, però, podríem exercir un judici per part de Plató sobre la formació dels governants actuals. Les coses canvien, i ho fan de manera bifurcada, tant cap al progrés, com cap a la involució.

Pau.

---

[1] Kant, I. Pedagogía. (2003) Madrid: Akal

[2] Innerarity, D. Veus per a un món en qüestió. 20 Maig 2011

Reflexión 2: sobre el imperativo de la "corrección política"

[Ver Reflexión 1]

Atreverte a dar tu opinión es el primer paso, necesario, para encetar un debate. Podemos pensar que en las sociedades democráticas, que protegen la libertad de expresión, dar ese paso no debe suponer un problema (más problemas plantea dar tu opinión en una sociedad dictatorial y opresiva, sobre todo si tal opinión es contraria al régimen).

Convenimos en considerar debate una conversación en la que se presentan diversas opiniones, en ocasiones antagónicas, y se discute sobre estas aportando argumentos razonados que respalden una opinión o que rebatan otra.

El uso de la palabra opinión no es casual (en un debate no suelen discutirse verdades que consideramos probadas). Pero existe un consenso que permite afirmar que la verdad es relativa. Podemos discutir si este relativismo es ontológico o más bien epistemológico, pero el resultado en la vida diaria será el mismo: la verdad depende de tantas cosas que no es posible afirmar nada de modo completamente seguro. Así el debate público consiste en la expresión de opiniones que siempre serán más verosímiles si se refuerzan con argumentos razonados y que se amparan en la libertad de expresión que las sociedades democráticas protegen.

Pero este debate público no está exento de presiones. Cada vez más cualquier persona que expresa su opinión en público, especialmente si por ser quién es o la posición que ocupa su opinión será ampliamente difundida y considerada, debe atenerse al imperativo de la “corrección política”. Bajo la perspectiva ilustrada el debate, junto al cultivo de la razón debía contribuir a cambiar los prejuicios por juicios razonados. Pero en el momento presente debemos cuestionarnos sobre la vigencia de un prejuicio, basado en la siempre loable y bienintencionada voluntad de respeto al prójimo, pero prejuicio al fin y al cabo que es la ya nombrada “corrección política”.

Robert Skidelsky nos brinda en un artículo sagazmente titulado La libertad de expresión asediada[1] una reflexión que ilustra de modo inmejorable esto de lo que vengo hablando. De acuerdo con el relativismo acerca de la verdad, Skidelsky apunta que «la presión de la “corrección política” se basa en el argumento de que la verdad es incognoscible. Las declaraciones sobre la condición humana son esencialmente cuestiones de opinión». A este argumento de carácter más epistemológico Skidelsky añade un segundo de tipo sociológico. «El imperativo sociológico que subyace a la difusión de la “corrección política” es el de que ya no vivimos en sociedades patriarcales, jerárquicas y monoculturales, que exhiben un acuerdo general, aunque irreflexivo, sobre los valores básicos». Así pues parece que se impone actualmente el igualitarismo populista que, siguiendo con Skidelsky, tiene como consecuencia «el tabú aplicado a ciertas palabras, frases y argumentos que dan a entender que ciertas personas, grupos o usos son superiores o inferiores, normales o anormales y a eso se debe también la búsqueda de formas cada vez más neutrales de etiquetar los fenómenos sociales, con lo que se priva el lenguaje de su fuerza e interés».

También Mario Vargas Llosa en su ensayo La civilización del espectáculo[2] hace mención al imperativo de la “corrección política” en un capítulo que dedica al concepto de cultura. El escritor peruano dice que «la corrección política ha terminado por convencernos de que es arrogante, dogmático, colonialista y hasta racista hablar de culturas superiores e inferiores y hasta de culturas modernas y primitivas».

Evidentemente no se trata aquí de defender posturas xenófobas, etnocestristas o de existencia de una raza superior (conocemos los episodios de exterminio, especialmente durante el siglo XX, a los que estas posturas han llevado). Pero sí creo necesario apuntar que, en mi opinión, la forma actual de entender la “corrección política” responde más a la categoría de prejuicio que a la de juicio razonado. El imperativo de la corrección política socava la reflexión crítica y sobre todo el debate político que cada vez se aleja más de la realidad social a la que cree representar.

Hace ya un tiempo que analistas políticos comentaban el ligero ascenso que registraban los partidos de extremos, especialmente aquellos de extrema derecha que se amparaban en la defensa conservadora de lo “auténtico” y lo “tradicional” en una sociedad multicultural. Podemos discutir la torpeza con la que los “cultos” y “cultivados” países occidentales han acogido el giro hacia el multiculturalismo. Pero el caso es que siempre ha ocurrido que en época de “decrecimiento” (como en esta crisis económica que vivimos) los discursos de la gente tienden a radicalizarse. Surge también la figura del chivo expiatorio, normalmente encarnada por el inmigrante, por el diferente.

En qué medida la difusión del imperativo de la “corrección política” ha contribuido a radicalizar las posturas de la gente habiendo agotado su capacidad para creerse discursos igualitaristas y neutrales por parte de la clase política dominante es una pregunta que debemos formularnos. Si en época de crisis los discursos extremistas tienden a ganar adeptos actualmente debemos cuestionarnos si el precedente político que podríamos denominar como igualitarismo populista tiene parte de culpa de los votos a un partido como es Amanecer Dorado en Grecia.

Hace falta replantear adónde nos lleva un imperativo como el de la “corrección política” y sustituir el igualitarismo populista acrítico por el debate respetuoso pero incisivo para cambiar los prejuicios por juicios razonados.

Marc


[ver Reflexió 3: la política, del deure a la filantropia]

---

[1] Skidelsky, R. La libertad de expresión asediada. [artículo en línea] Project-syndicate. 21 junio 2011. http://www.project-syndicate.org/commentary/free-speech-under-siege/spanish

[2] Vargas Llosa, M. La civilización del espectáculo. (2012) Madrid: Alfaguara

A Facebook hi ha bodes, divorcis pujats de to i casaments pel civil

X ha passat d’estar en una vida de privacitat mínima a reclamar per a tots les seves vivències

Llegint un article sobre la concepció del secret en edats antigues i la seva nova visió en l’edat moderna, me n’adono de la inutilitat i displicència envers la obscuritat, el segellament de llavis i el pou de misteris que el secret amaga. Remarcable aquesta nova concepció del secret, cosa incòmoda, qui té secrets no és pur, està contaminat per una nota remarcada en negreta en el seu historial de vida. Genera animadversió, avui que està tan de moda la “realitat digital”, el secretisme troba una nova via per fluir i adaptar-se al recipient com si es tractés d’un líquid amb el que, seguint el consell de Bruce Lee, haguéssim de fluir.

Bona mostra d’aquesta nova visió és Facebook, on hi trobem tot un seguit de situacions sentimentals, que, com un manual per a ineptes en termes de sentiments i d’amor, ens permetrà classificar la situació en la que ens trobem ara mateix, similar al comú mapa amb la creu i la fletxa que ens indica la nostra posició. Obres el vano de possibilitats sentimentals, i elegeixes la que més t’escau. Kant avisava en la seva Pedagogia que com més instruments tenim en el nostre poder, més es destrueix la nostra habilitat natural. En aquest punt, sembla comprensible que necessitem instruccions per definir la nostra situació sentimental.

Facebook et permet establir un neocompromís matrimonial, on, excloses cerimònies, banquets, anells i benediccions, el compromís es consolida a partir d’una publicació, on amics i saludats (o no) assisteixen com a testimonis inconscients i passius de la forja d’un nou matrimoni. Mai havia estat tan a prop de nosaltres la possibilitat de tafanejar, amb tan sols un clic! D’això se’n pot dir estalviar saliva. Ara és on reclamo la segona part, en el divorci, jo també hi vull estar present. Vull saber draps bruts, enganys, promeses no complertes, tot un mix de sentiments/circumstàncies que porten al trencament d’una parella, ja no via documentació, sinó novament via publicació (notis el gran abast de les publicacions i les situacions sentimentals facebookianas, mai separar-se havia estat tan fàcil i tan proper al casament), que ens faran assistir a tot un procés de (des)intimitat, perquè ens capbussem al llit matrimonial com nens petits esporuguits de nit, que reclamen per a ells un lloc ben calent al llit dels progenitors.

D’ara en endavant, m’agradaria disposar d’una nova aplicació al facebook. La casa d’apostes, on podrem vaticinar quines parelles perduraran, durant quant de temps, i quines diran adéu en rigorós directe. Evidentment, tals previsions haurien de ser vistes per les víctimes d’aquests vaticinis, però sense possibilitat també de jugar-hi, que seria jugar amb cert avantatge. Tot això respon a la maniobra d’evasió del secret, no volem secrets, volem airejar els fets ja no als quatre vents, sinó a les connexions d’internet, per estar assabentats del minut a minut. Sempre s’ha dit que la veritat acaba sortint a la llum (cita molt ambigua per la menció de la veritat, que en escrits passats ja vaig decidir-me per la seva  relativitat), doncs si és així, escampem-la nosaltres, que la gent pugui senyalar-nos dintre d’un temps i comentar amb els companys:

- Mira, a aquest noi el va deixar la seva parella, suposadament per amagar-li coses, per tenir secrets, i no explicar-li totes les intimitats.

- Normal que el deixi, que és això de tenir secrets!

Pau.