Ja sé que sóc així, però que vols que hi faci...

En nombroses ocasions haurem sentit justificacions i rèpliques tant típiques com: “ja prou pena tinc en ser així”, “a mi ja m’agradaria ser d’una altra manera”, “sóc així i no puc canviar-ho”... D’acord, no deixa de ser la més simple i millor excusa per treure’ns la culpa de sobre, però aquests tipus d’excuses no deixen de ser molt sucoses per a una possible reflexió.

Normalment el que intentem és dipositar la culpa en els demés, per seguir exemplificant, amb frases com: “jo no he estat” o “jo no era aquí quan això ha passat”. Però en aquest cas, consisteix en donar la culpa a un altre més especial i proper a nosaltres, em refereixo a donar la culpa a un altre “jo”. No deixa de ser curiós el desdoblament que operem en formular aquestes oracions, concebem dins nostre un subjecte X, nascut amb unes condicions Y, que no poden ser canviades ni recombinades. Per altra banda, ens trobem al veritable “jo”, lligat de mans i peus, amb un morrió que no ens permet dir la “nostra”. Aquest veritable “jo” gaudeix totes les qualitats profitoses que es veuen coartades per aquest ésser malvat que no reconeixem com a propi (com en el cas d’una malaltia autoimmune). Crec que és meravellosa la capacitat de situar-nos en un pla noümènic (dit en termes kantians), des d’on visualitzem el mapa original de la nostra forma de ser, on reconeixem totes les nostres vertaderes intencions i on lamentem la nostra part maligna que ens impulsa a actuar d’una manera que a nosaltres no ens agrada.

Formulacions com aquestes no deixen de tirar per terra tota la tesi existencialista, formulada d’una manera brillant en la conferència de Jean Paul Sartre “El existencialismo es un humanismo”, on ve a dir coses tan incòmodes per a nosaltres, mestres en les excuses, com que ens fem a nosaltres mateixos. Sartre resumeix tota aquesta doctrina en una sola frase: “l’home està condemnat a ser lliure”. Quan naixem, som avocats a una existència no volguda, però de la qual hem de fer una vida, que dependrà única i exclusivament de nosaltres (reflectint així l’ateisme que professava Sartre). Vindrà a dir-nos en última instància que aquell que és covard ho és perquè ho vol, perquè s’ha fet covard, així com aquell que és valent s’ha fet valent. El que ens vol dir és que no hem nascut amb unes etiquetes determinades, ens configurem, fem un projecte de nosaltres mateixos i decidim qui som i qui volem arribar a ser.

Aquest tipus d’excuses serien ideals en el món feliç d’Aldous Huxley, on podríem excusar-nos perfectament i de forma lícita. Ho sento, jo he nascut sent Èpsilon, no hi puc fer més. Però de moment, sembla que els nadons segueixen venint del ventre de la mare, i no de cadenes de muntatge.

Pau.