L'enamorament i la religió

Fa unes setmanes, un professor enunciava una reflexió que pot donar molt de joc. La reflexió era la següent: “ El amor surge cuando acaba el enamoramiento, pues el amor tiene ya un significado, el de empezar un proyecto por el que dos se convierten en uno sólo, pero el enamoramiento no sabemos lo que significa”. La sentencia pot pecar de radical, però no deixa de ser interessant.

I és que quan ens endinsem en la reflexió sobre l’enamorament, ens trobem un camí molt fosc i dificultós, molt semblant al camí sempre enterbolit de desxiframent de la felicitat. Probablement, a la reflexió d’aquest professor podríem rectificar el fet que l’enamorament s’explica també per una sèrie de canvis a nivell orgànic, però això ens allunyaria de la reflexió filosòfica sobre el cas, així doncs prefereixo deixar-ho de banda.

Com el títol enuncia, intentaré mostrar una possible similitud entre l’enamorament i la religió (cap en especial, simplement el concepte de religió i deïficació). El filòsof alemany Feuerbach formulava la següent sentència sobre la religió: “el hombre objetiva en la religión su esencia secreta”. Accepto que és molt tendenciós quedar-se només amb una sentència, i no fer un repàs a la resta de reflexions que Feuerbach postula sobre la religió, però per tal de relacionar-ho amb l’enamorament, aquesta és la més adient.

El que Feuerbach venia a dir és que en la religió, l’ésser humà es configura una imatge de si mateix, però lliurat de totes les limitacions, elevat al més alt (la transcendència). Cita exemples com els de l’omnipotència o l’enteniment infinit... Que no deixen de ser més que les qualitats humanes sense horitzons o límits. D’aquí és de on em permeto extreure la següent reflexió:

una de les coses característiques en l’enamorament és cert tipus de comportament infantiloide, al servei de la parella, trobant-hi en ella una infinitud de virtuts que eliminen els possibles defectes que la nostra part més racional podria fer-nos veure. Això, per mi, no deixa de ser més que una divinització d’aquella persona, una elevació de les qualitats que et van atreure al principi, un èxtasi d’emocions i sentiments per un ésser gairebé perfecte (introdueixo el gairebé, perquè de moment la perfecció no l’he trobat enlloc) que ens fa trontollar al mínim moviment. És un risc molt notable, i també potser en clau molt freudiana, entrar en consideracions de si aquest ésser que concebem amb aquest grau de perfecció no deixa de ser més que un reflex de nosaltres mateixos al qual hem suspès totes les barreres i fronteres. Però ja em serveix el haver posat en qüestió en que consisteix això de l’enamorament.

En definitiva, crec que en la religió podem trobar l’exemple més evident per explicar en què consisteix això d’enamorar-se, que per mi no és més que una divinització i conseqüentment una entronització de les qualitats de l’altre persona, que ens porta fins i tot a no respondre dels nostres actes, com si fos un altre qui ocupa el lloc de l’enamorat. Seguim sent nosaltres, malgrat estiguem encegats per la llum brillant que transpira la persona per la qual professem tan profund enamorament.


Pau.