En els temps que corren, ens hem
acostumat a depositar en la política tots els mals socials, fruits d’un règim
corromput que és capaç d’accedir a la veritat absoluta, per acte seguit
allunyar-se’n i exercir l’element de manipulació per tal que els seus objectius
es vegin satisfets. Un dels retrets fets a la política és el de la vocació, és
vocacional la política?, tot polític ha de ser-ho per tal de posar-se d’immediat
al servei del poble? Per respondre a les seves pretensions, exigències i
reclams? Està la democràcia fortament corrompuda pel fet de no atendre a allò
que els ciutadans volen?
Cercant els inicis de la
política, ens traslladem en l’eix
cronològic fins la Grècia antiga, en concret a un dels seus grans referents, i
a la que pot ser la seva obra més influent, o almenys, la més “carismàtica”
avui dia. En la obra de Plató, i en la seva ideologia escrita en “La
República”, trobem un posicionament que ha patit males interpretacions i
conclusions tendencioses al voltant de la figura del filòsof. Un dels
principals errors, és el de confondre la seva obra amb el reclam del poder per
part d’un aristòcrata. Si bé és cert que Plató es decantava per l’oligarquia
com a règim polític, no hem de concloure que els motius fossin egoistes. Els
aristòcrates representaven la classe “culta”, “llegida”, és a dir, els més
intel·ligents, i perquè no dir-ho, els que tenien millor retòrica. Si aquests
eren els millors, com no anaven a governar? No és cert que estem perseguint
sempre l’excel·lència? Plató traça en “La República” tot el procés que ha de
seguir l’individu fins arribar al poder, passant per diferents estats, etapes,
proves, etc., que el faran estar en disposició de conèixer en què consisteix
governar, i actuar en conseqüència.
Ara ens traslladem al mite de la
caverna, on, en resum, podem extreure la necessitat que el filòsof (aquell que
ha tingut accés als graus més elevats de coneixement) il·lumini aquells éssers
cavernosos, alimentat per la doxa i
sense capacitat de pensar més enllà de les recepcions sensibles. Aquí hi trobem
un punt clau. En aquesta necessitat queda presentada la vessant de la política com
a deure, malgrat la dificultat que comporta tornar de nou a la caverna un cop
has pogut accedir als graus de coneixement superiors, degut a que els presoners
que allà segueixen no beuen de la mateixa font de coneixement, així doncs
consideren al transformat “filòsof” com un boig. La feina del filòsof és la de
inspirar coneixement a la població adormida en l’opinió, que es troba
submergida en un estat de ignorància del que tampoc mostren gaire interès en
sortir. Així, com el mateix Plató expressarà, malgrat ser una feina feixuga, hi
ha un deure social podríem dir-ne, per part dels més preparats, per formar, per
extirpar aquesta conformitat en la doxa.
És ben cert que hem deixat enrere
aquesta concepció, però fixem-nos també en l’exemple d’Immanuel Kant, que en la
“Pedagogia”, formulava la següent sentència:
“L’home és allò que l’educació fa d’ell”[1]
De nou, ens esdevé la imatge de
sotmetiment a una autoritat més elevada, ja no és el filòsof rei, ara és
l’educació, que configurarà el que nosaltres podem arribar a ser. Però en tot
cas no depèn de nosaltres, és un procés totalment heterònom, però que ens
ajudarà en la formació tant intel·lectual, com també en la vessant ètica i
moral.
Ens aquests temps de crisi, molt
aprofitables per determinats sectors per treure a relluir totes les ideologies
que restaven amagades, esperant el moment indicat per fer-se veure i demostrar
la denigració social i els mals del capitalisme, sumat a la necessitat d’establir
els ideals comunistes i fins tot anarquistes, cosa de dubtosa realització. Com
diu Innerarity en una entrevista publicada a la Vanguardia:
“No ens representeu, és un eslògan profundament antipolític perquè no hi
ha política sense representació”[2]
La política no és una eina filantròpica, no existeix per pura estima al
gènere humà, és una eina representacional, i fins i tot, ha d’esdevenir de nou
una eina formativa, que permeti la maduració, la sortida de l’individu de la
minoria d’edat, minoria d’edat que per a Kant va ser superada amb la
Il·lustració. Posant un exemple anacrònic, però, podríem exercir un judici per
part de Plató sobre la formació dels governants actuals. Les coses canvien, i
ho fan de manera bifurcada, tant cap al progrés, com cap a la involució.
Pau.
No hay comentarios:
Publicar un comentario