X ha passat
d’estar en una vida de privacitat mínima a reclamar per a tots les seves
vivències
Llegint un article sobre la concepció del secret en
edats antigues i la seva nova visió en l’edat moderna, me n’adono de la
inutilitat i displicència envers la obscuritat, el segellament de llavis i el
pou de misteris que el secret amaga. Remarcable aquesta nova concepció del
secret, cosa incòmoda, qui té secrets no és pur, està contaminat per una nota
remarcada en negreta en el seu historial de vida. Genera animadversió, avui que
està tan de moda la “realitat digital”, el secretisme troba una nova via per fluir
i adaptar-se al recipient com si es tractés d’un líquid amb el que, seguint el
consell de Bruce Lee, haguéssim de fluir.
Bona mostra d’aquesta nova visió és Facebook, on hi
trobem tot un seguit de situacions sentimentals, que, com un manual per a ineptes
en termes de sentiments i d’amor, ens permetrà classificar la situació en la
que ens trobem ara mateix, similar al comú mapa amb la creu i la fletxa que ens
indica la nostra posició. Obres el vano de possibilitats sentimentals, i
elegeixes la que més t’escau. Kant avisava en la seva Pedagogia que com més instruments tenim en el nostre poder, més es
destrueix la nostra habilitat natural. En aquest punt, sembla comprensible que
necessitem instruccions per definir la nostra situació sentimental.
Facebook et permet establir un neocompromís
matrimonial, on, excloses cerimònies, banquets, anells i benediccions, el
compromís es consolida a partir d’una publicació, on amics i saludats (o no)
assisteixen com a testimonis inconscients i passius de la forja d’un nou
matrimoni. Mai havia estat tan a prop de nosaltres la possibilitat de
tafanejar, amb tan sols un clic! D’això se’n pot dir estalviar saliva. Ara és
on reclamo la segona part, en el divorci, jo també hi vull estar present. Vull
saber draps bruts, enganys, promeses no complertes, tot un mix de
sentiments/circumstàncies que porten al trencament d’una parella, ja no via
documentació, sinó novament via publicació (notis el gran abast de les
publicacions i les situacions sentimentals facebookianas, mai separar-se havia
estat tan fàcil i tan proper al casament), que ens faran assistir a tot un
procés de (des)intimitat, perquè ens capbussem al llit matrimonial com nens
petits esporuguits de nit, que reclamen per a ells un lloc ben calent al llit
dels progenitors.
D’ara en endavant, m’agradaria disposar d’una nova
aplicació al facebook. La casa d’apostes, on podrem vaticinar quines parelles
perduraran, durant quant de temps, i quines diran adéu en rigorós directe.
Evidentment, tals previsions haurien de ser vistes per les víctimes d’aquests
vaticinis, però sense possibilitat també de jugar-hi, que seria jugar amb cert
avantatge. Tot això respon a la maniobra d’evasió del secret, no volem secrets,
volem airejar els fets ja no als quatre vents, sinó a les connexions
d’internet, per estar assabentats del minut a minut. Sempre s’ha dit que la
veritat acaba sortint a la llum (cita molt ambigua per la menció de la veritat,
que en escrits passats ja vaig decidir-me per la seva relativitat), doncs si és així, escampem-la
nosaltres, que la gent pugui senyalar-nos dintre d’un temps i comentar amb els
companys:
- Mira, a aquest noi el va deixar la seva parella,
suposadament per amagar-li coses, per tenir secrets, i no explicar-li totes les
intimitats.
- Normal que el deixi, que és això de tenir
secrets!
Pau.
No hay comentarios:
Publicar un comentario