La fórmula del destí

Durant el primer semestre de la carrera de Filosofia puc arriscar-me a dir que “destí” ha estat un dels mots més utilitzats, en diferents assignatures, amb diferents punts de vista, però sempre tractant de fons el tema de la llibertat o no de l’ésser humà.

La primera idea d’aquest escrit era comparar diferents postures sobre el destí i la llibertat o no de l’home en l’antiguitat i l’era moderna, amb la nova irrupció reduccionista de la llibertat humana, transmesa a través de la neurociència. Però ben mirat, aquest és un tema més adient per a la psicologia que no pas per a la filosofia, a risc d’equivocar-me massa sobre la visió de la neurociència prefereixo escriure des d’una perspectiva més filosòfica.

I ves a saber si per destí, la “contra” de la Vanguardia d’avui és una entrevista a un home que creu haver trobat una fórmula per dominar-lo, i no té cap mena de vergonya a l’hora d’ensenyar-nos-la (la fotografia rep en primer pla aquesta fórmula). Això suposa un esdeveniment d’una magnitud inigualable, a partir d’ara  podrem trobar la fórmula del destí al costat de fórmules com les de la velocitat, treball, energia... Com si es tractés d’un simple càlcul amb un resultat exacte.

Plasmar la fórmula del destí és reduir aquesta qüestió i passar per alt les grans problemàtiques que ha portat. I és que el destí és cosa de futur, per tant encara no és, i és per això que més que un eloqüent matemàtic, aquest home podria ser considerat un tarotista amb una pretensió de cientificisme i rigor. A més a més, en cas que de veritat existís una fórmula del destí, això que implica exactament? Que ja tindríem les eines per controlar-lo? O que simplement sabríem com funciona, però no per quin motiu funciona així?

Durant tot l’escrit, no deixo de donar voltes sobre un eix central, que és el destí mateix, sense arribar a cap conclusió ferma sobre aquest tema, és aquí on vull anar a parar, en l’empeny de conèixer tot el que ens envolta, no deixem de donar respostes que pretenen ser racionals i lògiques, i aquí podria incloure breument el tema de la neurociència, amb les investigacions sobre la moral, l’amor i d’altres temes que semblaven escorredissos per la dificultat de la resposta. Això ens ho porta aquest desig de donar resposta racional a tots els temes que constituïen la base de la filosofia antiga, tals com d’ on surt el sentiment moral, les preguntes pel sentit de l’existència... Tot sembla superat per una postmodernitat que pretén dilapidar la reflexió filosòfica sobre uns interrogants que han anat de la mà de l’ésser humà en tota la seva història.

Ara ens riem de tots aquells xamans, oracles, i demés que suposaven una autoritat intel·lectual en l’antiguitat, però ben mirat, donar una fórmula del destí, no podria assimilar-se a algun dels viatges mentals induïts per les drogues? Hi ha temes, i el destí és un d’ells, que com aquest escrit, romandran sempre sense dir res, tot esperant que algú, fruit del destí o de l’èxtasi, se’n pronunciï de nou.

Pau.