L'amor a "Mujeres y Hombres y Viceversa" (1): Antecedents teòrics: amor encantat vs amor desencantat

Antecedents teòrics: amor encantat vs amor desencantat

La televisió ha esdevingut, en els darrers temps, un component clau en el procés de socialització dels individus. Hi ha qui assegura que els continguts que s’emeten a la petita pantalla són reflex de la realitat social i cultural d’aquell lloc on s’emeten (tot i que aquesta realitat sigui cada vegada més global i menys heterogènia). No obstant, aquest rol passiu no és l’únic que té la televisió, al mateix temps el gènere televisiu pot adoptar un rol actiu com a creador de valors que seran subtilment empassats pel públic.

Això es fa encara més palès en aquells programes anomenats “realities”, que ens els venen com la realitat filtrada al medi televisiu, sabem que hi ha un guió o un esquema general de la direcció que prendrà el programa però les respostes dels individus que hi participen són espontànies i impredictibles. Cal valorar la influència que tenen aquests programes principalment per la seva difusió, però també perquè a diferència d’una sèrie o d’una pel·lícula, on el guió, i per tant les situacions que hi ocorren, són iguals independentment del país on s’emeti; en els “realities” tot i que la idea general sigui la mateixa per a diferents països (veiem com el format de “Gran Hermano” és idèntic es trobi en el país que es trobi) aquelles persones que hi participen són, en la gran majoria, nacionals i per tant actuen d’acord amb els valors que la seva cultura els ha transmès (podem afirmar que un Gran Hermano amb concursants espanyols emès a Finlàndia difícilment aconseguiria la identificació i empatia del públic amb els concursants). Aquí rau un dels grans encerts d’aquest tipus de programes: aconsegueixen dibuixar la realitat cultural pròpia d’un país sobre un tapís idèntic per a tots.

A Espanya, triomfa un “reality” anomenat “Mujeres y Hombres y viceversa” on nois i noies ben plantats hi van en busca de l’amor. Aquests es divideixen en tronistes i pretendents. Els primers, en posició de privilegi, han de ser capaços d’enginyar-se-les per, entre els pretendents que tenen, escollir la millor opció per al futur amorós, mentre cadascun dels segons ha d’aconseguir demostrar al primer que ell és la millor opció.

Tan sols amb aquest format de programa que molt breument acabo d’esmentar ja podem observar que es tracta d’una clara manifestació del model d’amor contemporani, aquell que la sociòloga Eva Illouz podria anomenar amor desencantat, en contraposició a l’amor encantat, propi de l’era premoderna.

En el llibre que recull una conferència que Illouz va pronunciar al CCCB (L’amor, l’ironia, la raó) ens explica que la versió premoderna de l’amor, aquell que anomena amor encantat, troba el seu màxim exponent en l’amor a primera vista del qual ens diu que: << l’objecte amorós suscita sentiments poderosos que no poden ser controlats per la persona que estima, i el valor de l’objecte d’amor és tan gran, que és impossible substituir-lo per cap altra persona>> , avui en dia no podem no acceptar que tot i que l’amor continua gaudint d’una gran importància, quasi essencial, no és sa que aquest mobilitzi tot el jo, i molt menys que perjudiqui el benestar de la pròpia persona. Sempre cal guardar una resquícia de raó (de control al cap i a la fi) que ens faci veure clar allò que els sentiments pertorben. La raó té una importància creixent en la regulació i expressió dels sentiments. Illouz ens diu pel que fa a l’amor que actualment << ja no el veiem com quelcom mogut per forces grandioses i misterioses, sinó com un fenomen que requereix explicació i control>>. Un exemple d’aquest punt de vista ens el proporciona la neurociència, en les seves explicacions de l’amor basat en l’acció de substàncies químiques com l’oxitocina o la dopamina, i en circuits cerebrals com aquell que recull el nucli accumbens i l’àrea tegmental ventral i que és el substrat de la recompensa.

La mateixa idea del reality MYHYV de que una persona es decideixi a anar-hi per a cercar l’amor és quelcom d’incompatible amb una versió encantada de l’amor.

 M’agradaria centrar-me aquí en el procés de cerca de l’amor, o dit d’una manera menys romàntica de selecció de parella, ja que és del que tracta el reality que dona títol a aquest escrit.

Pensem per un moment en les webs que emplenen Internet, on mitjançant un seguit de criteris, físics, psicològics, d’aficions, gustos, estudis, laborals, biogràfics, etc, prometen trobar aquell company ideal per a una aventura sentimental o fins i tot per a l’amor vertader. Aquest seria l’exemple més clar de la versió de l’amor desencantat. En canvi en el màxim exponent de la versió contraria, que com he dit és l’amor a primera vista, la idea mateixa de cerca d’amor o de selecció de parella és quelcom impensable, ja que per aquest cas l’amor no és quelcom que es pugui buscar de manera sistemàtica sinó que com es deia habitualment abans i ara ja no tant: arriba quan menys t’ho esperes. La mateixa idea del reality MYHYV de que una persona es decideixi a anar-hi per a cercar l’amor és quelcom d’incompatible amb una versió encantada de l’amor.

En resum, ens els extrems d’aquestes dues versions de l’amor breument presentades trobem l’amor a primera vista per a la versió premoderna: un amor que és del tot irracional, que fa que la persona avoqui la totalitat del seu ésser sobre l’objecte amorós, que no até a raons que l’expliquin i que és insubstituïble. D’altra banda, per a la versió contemporània trobem l’exemple de les webs per trobar parella on introduint un gran nombre de criteris asseguren trobar el company ideal en base a una compatibilitat que fa de l’amor un objecte que es pot controlar, conèixer, explicar i en última instància mesurar.


Marc.