El programa
“Mujeres y Hombres y viceversa”
és l’exemple televisiu de l’amor contemporani, el mateix format del programa n’és
representatiu: el tronista ha de ser capaç de triar aquella persona amb qui
sortirà del programa, és a dir amb qui compartirà l’amor (segurament no per
tota la vida, però és que en la vida real, em refereixo a la no televisiva, és
creu encara en l’amor per a tota la vida?). Doncs bé, l’elecció l’ha de fer
entre els pretendents que entren al programa per a conquerir el seu cor.
Evidentment no és difícil deduir que aquesta elecció no es pot fer si no és de
forma racional.
Per a poder fer la seva elecció
el/la tronista té cites amb les/els pretendents i en aquests mateixos encontres
hi trobem la versió de l’amor de la que venim parlant. En la majoria de casos
les primeres cites serveixen per a conèixer l’altre persona i això es fa
mitjançant un seguit de qüestions gairebé estereotipades del tipus: de què
treballes? Com són les relacions anteriors que has tingut? Com ets en una
relació? Com t’agrada que sigui la teva parella? Què no suportes en una
relació? Aficions, gustos i manies?...
Qüestions totes elles dirigides
a que tots dos (tronista i pretendent) es facin una idea de les seves afinitats
i implícitament, compatibilitat com a parella.
Després d’aquestes primeres
cites el/la tronista ja disposa d’uns certs criteris per decidir a qui vol
seguir coneixent i a qui no, i normalment quan arriba l’eliminació d’un/a
pretendent solen presentar-se dos tipus d’arguments: un és que no troba que hi
pugui haver compatibilitat amb aquella persona i l’altre és que aquella
persona, malgrat pugui semblar compatible segons uns criteris racionals no
acaba de despertar la guspira que cal per a una relació amorosa (solen dir que
la veuen com a amiga però no com a companya sentimental). Val a dir que el
primer argument és resultat de sotmetre a un examen racional aquella informació
que s’ha aconseguit mitjançant les qüestions esmentades més amunt i de sospesar
les possibles afinitat i compatibilitat futura (sota un criteri de
commensurabilitat proper a aquell utilitzat per les webs de cerca de parella
per Internet que fins i tot utilitzen el terme test de compatibilitat).
No obstant, pel que fa al segon
argument podem pensar que no té res a veure amb la raó, ja que es tracta de
despertar sentiments, d’aquella guspira que no es pot explicar racionalment. Malgrat
pugui semblar així, penso que per aquest cas, la guspira no és res més que
quelcom que passarà a engreixar la llista de criteris que ambdues persones
utilitzaran per a la selecció de parella, no és aquell sentiment romàntic de
l’amor encantat que impulsa el jo a oferir-se plenament a l’altra persona sinó
que es tracta d’un criteri més dins un conjunt més ampli, que serà, com tota la
resta, racionalment avaluat.
Arribats a la decisió final del
tronista trobem l’apoteosi de l’amor desencantat. El que relataré a continuació
succeeix en comptades ocasions però, malgrat això, és massa interessant per a
no esmentar-ho. Per fi el moment més desitjat per tots, protagonistes i públic,
el de la decisió final del tronista i, com he dit, en comptades ocasions
resulta que hi ha més d’un/a pretendent que arriba a la final amb les opcions
més o menys igualades. Em refereixo a aquelles comptades ocasions en que no
resulta clar i evident quina serà l’elecció del tronista, perquè generalment
quan arriba la decisió final tots sabem qui serà la persona escollida, ja sigui
perquè és amb qui ha tingut més cites, més sintonia, més “feeling”, etc, però
en resum no hi ha cap mena de dubte ni d’incògnita sobre la decisió final.
Però, com vinc dient, en
algunes comptades ocasions trobem que hi ha més d’un pretendent amb iguals
possibilitats de ser l’elegit. Per començar ja podem observar com aquesta
situació és del tot impossible en la versió encantada de l’amor, recordem que
Illouz ens diu que el <<valor de l’objecte d’amor és tan gran, que és impossible
substituir-lo per cap altra persona>>,
tan sols hi ha una sola persona capaç de suscitar l’amor i no pot ser
reemplaçada per cap altra, per tant és impossible, per aquesta versió de
l’amor, que hi hagi més d’un pretendent amb possibilitats de ser elegit.
A part d’aquest fet, que no és
gens trivial, també és interessant d’analitzar la conducta del tronista que,
com suposo no sorprendrà al lector, és del tot racional. Quan es dona aquesta
situació en la decisió final, el tronista ha de:
-
En
primer lloc recordar i analitzar; és a dir recordar totes les cites,
informacions, trobades, xerrades, etc, que ha tingut amb cada pretendent, cosa
gens difícil perquè ja se n’encarrega el programa editant un vídeo-resum que
actua com a memòria de tot el que ha anat succeint. I, en segon lloc, analitzar
tot el que es presenta en el vídeo-resum, és una tasca en la que participen de
forma activa totes aquelles persones opinants que formen part del programa
(assessors de l’amor, personatges variats que es troben entre el públic, des de
senyores grans fins a transvestits...).
-
La
tasca pròpia del tronista és la de valorar tot el succeït i “amb el cap fred”,
triar la persona amb qui sortirà del programa i s’embarcaran en la construcció
d’un futur plegats.
Observem que fer aquesta tria
“amb el cap fred”, és a dir sense deixar-se endur pels sentiments és una tasca
que podríem considerar difícil arribats a aquest punt, i de ben segur deu
ser-ho (jo no ho sé! no he estat tronista!), però que tanmateix no hauria de
suposar cap avantatge per cap dels pretendents ja que tots es troben empatats a
punts en el partit dels sentiments, els quals són considerats com un criteri
més dins l’ampli ventall que té el tronista, i per aquest cas, no inclinaran la
balança cap a un cantó.
Així doncs, cal que el tronista
tingui en compte molt altres criteris que haurà recollit durant les cites per a
fer la seva elecció, tenint sempre en compte que l’equivocació és una
possibilitat que no deixa d’assetjar-lo.
I quan parlem d’amor,
l’equivocació és quelcom que tan sols és possible quan l’objecte d’amor no és únic,
sinó que pot ser reemplaçat per un altre. En l’amor encantat no hi ha
equivocació possible, la persona de qui s’està enamorat és única, almenys
mentre duri l’enamorament, i per tant l’error no és quelcom de remot sinó
d’inexistent. I contrastant amb això, en la versió moderna de l’amor la
possibilitat d’equivocar-se en elegir existeix i està molt present, tan present
que l’angoixa que provoca no desapareix ni un cop feta l’elecció. Existeix una
incapacitat de renúncia que persegueix aquella persona en qui recau la tasca
electora i que provoca que fins i tot un cop feta l’elecció, la persona sigui
incapaç d’apagar els desitjos envers les alternatives descartades. Si l’amor és
reemplaçable el dubte de com hagués estat l’elecció d’una alternativa
descartada sempre roman sobre l’individu (podria haver escollit un altre
pretendent, o fins i tot podria haver escollit no escollir ningú).
Val a dir, aleshores, que el
dubte constant derivat de la possibilitat d’error i la incapacitat de renúncia
fins i tot un cop feta l’elecció, fan que en el moment que aquesta s’ha de dur
a terme, creixi la desconfiança de l’individu (i pel cas del que parlem, del
tronista) envers la seva pròpia capacitat de sospesar racionalment les
alternatives i en última instància prendre una decisió que el satisfaci.
No hay comentarios:
Publicar un comentario