La veritat de la realitat

Atenció: la següent reflexió mostra la veritable realitat, exempta de creences i refutant qualsevol pretensió d’objectivitat aliena.

Escrit realitzat sota els efectes de la medicina moksha.

“    -   Gracias a la medicina moksha, incluye una verdadera experiencia de lo auténtico

-          ¿Lo auténtico?- Will meneó la cabeza-. ¿Existe eso? Ojalá pudiese creerlo ”

On és la realitat? Puc sortir de mi per tocar-la i sentir-la? Que hi ha fora de les nostres sensacions? Una discussió llargament recorrent en la història de la filosofia, que, com és característica en ella, no ha deixat mai cap resposta concloent. Em declaro molt Humeà, recalcant la impossibilitat del descobriment d’un món extern més allà de les nostres impressions. Al pensar en aquest escrit, havia perdut de vista el noümen kantià, em decanto per el fenomen. Kant, nomenarà fenomen a la percepció que nosaltres en tenim de les coses. El noümen, el que hi ha darrere, el que la cosa “és”, independentment de qualsevol representació.

També vull decantar-me per cert constructivisme social, aquell que diposita en nosaltres el fonament de la realitat. La realitat no deixa de ser el que nosaltres construïm. Pot algú morir de càncer abans que fos descobert? Pot haver-hi un bon llibre, que mai no sigui llegit per ningú? Segueixo sent tendenciós a l’hora d’exposar aquestes idees, perquè precisament em decanto per elles, però em sembla interessant remarcar les visions que representen la realitat com un caràcter social.

Vols descobrir la realitat? Doncs segons la novel·la La isla, d’Aldous Huxley, la medicina moksha serà un bon antídot per a la conquesta, ens alliberarà de les lligadures corpòries i de les percepcions sensibles, elevant-los fins la més meravellosa de les realitats. Val a dir que la concepció del cos com una presó (soma sema dels òrfics), ja ha estat una posició adoptada en molts moments de la filosofia, fins i tot en la figura de Plató s’erigia aquesta visió del cos. Noto dins meu l’ànima volent ser alliberada, el meu cos li para els peus, no volis cap a la veritat més absoluta, cap a la realitat pura, jo et vull aquí!

L’home com a mesura de totes les coses

Darrere el debat de la realitat última, s’hi troba la confrontació entre la existència o no d’una veritat indiscutible. Aquí també hi ha molt a dir. Feuerbach subratllava l’home com a mesura de totes les coses. La veritat no és més que un consens social, no ho sabies? Dons nou de cada deu dentistes ho afirmen. Quantes dosis de veritat, per exemple, en les tertúlies futbolístiques! Els àrbitres ajuden al Barça, el Barça fa un futbol diví... Perquè decantar-se per una? Per a un madridista serà veritat la primera, per a un fan del Barça ho serà la segona. Hauríem de recórrer als dentistes de nou per veure que recomanen nou de cada deu, així podríem acceptar-ne només una com a veritat absoluta.

Quina és la meva concepció de la veritable realitat? Que cadascú en té la seva. Una manera molt covard de evitar la dualitat entre realitat/constructe, d’acord. Kant parlava de noümen, Husserl, del discurs assimilat entre la fenomenologia i la ontologia. No ho veus Kant, es tracta d’estudiar la cosa tal com ens apareix, no de suposar-hi una essència subreptícia. I si Kant tingués raó? Perquè no hauria de tenir-la, és la seva veritat, i fins i tot aquest dentista que sempre està en desacord amb els nou restants en té una.

Pau.