L'anècdota dels "wantologists"

Plutarc va dir que “de vegades una broma, una anècdota, un moment insignificant, ens pinten millor a un home il·lustre, que les més grans proeses o les batalles més sagnants”. Aquesta sentència podem entendre que és vàlida també per a tota una societat. Podríem dir que un fet anecdòtic pot il·lustrar millor l’esperit d’una època que aquelles notícies que cada dia es repeteixen en els titulars dels diaris.

En aquest cas el fet anecdòtic, alguns en dirien la broma, és el sorgiment d’una nova professió o més ben dit una especialització de la psicologia: WANTOLOGY (want = voler). Els professionals que s’hi dediquen són els “wantologists” i per un mòdic preu t’ajudaran a adonar-te d’allò que realment vols en la teva vida.

Qui es pot permetre contractar l’ajuda d’aquests professionals? La resposta és òbvia, aquelles persones en una situació econòmica còmoda. A més no és absurd pensar que les persones que contractin “wantologists”, normalment també tenen un “personal trainer”, un “personal shopper”, etc.

Moltes d’aquestes professions van dirigides a construir una imatge personal. Les persones que contracten aquests professionals volen construir una imatge de si mateixes i així encarreguen la construcció de les diverses parts als experts: construcció de la imatge física-corporal (personal trainer), construcció de la imatge del vestir (personal shopper), construcció de la imatge sobre com parlar, moure’s, riure (expert en protocol). Potser podríem englobar-ho dins el terme “assessor d’imatge” si el pensem sota una perspectiva prou amplia.

Així doncs, podem dir que els “wantologists” s’inclouran dins aquest concepte, un tipus “d’assessoria breu”. Però, per aquest cas, si bé és cert que el fet de contractar algú que t’ajudarà a adonar-te de què és el que realment vols indica que ets una persona interessada en tu mateix no és menys cert que també indica immaduresa.

Tradicionalment s’ha associat la maduresa amb coneixement del que un vol aconseguir en la vida. Però, tradicionalment, en unes societats bastant més simples que les d’ara en el sentit que els referents culturals no eren tan diversos com en l’actualitat, la persona madura sabia el que volia perquè la possibilitat d’elecció no era gaire àmplia. En el cas de l’home (gènere masculí) era madur perquè sabia que volia treballar, trobar una bona dona, casar-se, comprar una casa, comprar un bon cotxe, tenir fills (la parelleta). El camí estava ben senyalitzat, potser massa. No era pas difícil ser madur.

Actualment, en canvi, els referents culturals són molt més heterogenis. I diferents estils de vida ja no són minoritaris a la vegada que es tornen legítims. L’individu contemporani es troba incapaç de trobar referències  en una cultura i això fa que la pressió de la realitat augmenti com també ho fa la incertesa.

Tornant a Plutarc, aquesta anècdota: els “wantologists”, il·lustra la característica principal de la nostra època: la immaduresa d’un individu contemporani que es troba enmig d’una incertesa que augmenta a la vegada que la societat es torna més complexa i resulta en un individu que no sap què és el que realment vol.

No obstant, i malgrat les formes peculiars que la incertesa adopta en la societat contemporània, els interrogants entorn de l’home i la seva relació amb el món no són pas exclusius de la nostra època. La incertesa sobre allò què volem sembla que acompanya l’ésser humà des de sempre. La filosofia antiga ja es preguntava pel sentit de la vida.

La tasca que algú pot encarregar a un “wantologist” té molt a veure amb preguntar-se pel sentit de la vida. Per saber allò que realment vull, puc formular-me les eternes qüestions. D’ on vinc? Cap a on vaig? Per acabar en un: què és el que realment vull en la meva vida?

Potser aquesta sigui la característica més preocupant que il·lustra l’anècdota dels “wantologists”. I és que contractar un expert per a que respongui aquests interrogants reflecteix una societat cada cop més afamada de respostes i menys disposada a fer-se preguntes.

Marc